Electroclass. Director i guionista: María Ruido. Productor: Consonni. 52 minuts. Euskal Herria, 2011.

Electroclass, de María Ruido, és un documental que trenca amb les convencions audiovisuals a les quals estem acostumats tots els espectadors. Compost per set peces de set minuts, la setmana passada el vaig poder veure en ETB3 –abans també va passar per Zinebi–. Em va semblar d'agrair que la televisió pública s'arrisqués a mostrar-ho.

I dic risc, perquè no és un treball còmode, ni per a l'espectador, per les seves peculiaritats formals; ni per la mirada crítica que li ofereix a ETB: és un documental realitzat amb imatges d'Euskal Telebista en les últimes tres dècades, però en edicions, en l'ordre en el qual estan col·locades les imatges d'arxiu, en la combinació de vídeo i àudio... Qüestionen el discurs habitual de la televisió.

Veurem com Bilbao passa de ser una ciutat industrial a convertir-se en una metròpoli de serveis; la pel·lícula és un remix amb el que ha comptat la televisió sobre això. Per posar un exemple, la veu en off del presentador Iñaki López diu que els incidents de l'Euskalduna són impensables en l'actualitat i que les protestes contra el tancament de Kukutza apareixen en l'ecran.

La mescla no és, per tant, gens ingènua. Però la pel·lícula no és tampoc una denúncia explícita de la transformació capitalista que s'ha impulsat costi el que costi. Porta a l'espectador a veure aquest procés d'una manera subtil amb altres ulls. Electroclass és una bomba semiòtica.