En l'època en què la gallina del diable vermell posava el seu ou de lliura, hi havia un petit poble curiós i bell a la seva manera. Es trobava sobre una franja costanera de color blau, des d'on podien veure's les mateixes Amèriques. A les seves cases, fins i tot en les dels més pobres, no entrava la pluja quan no estava. Ni la pols del carrer li era estrany, quan no bufava vent.
Però, en una tarda de divendres, en la qual ningú s'acorda, tot es confon de sobte: l'oblit i el desdeny van començar a viure els hangars l'arquitectura de la vila i, amb ella, la història de tots els seus habitants.
Se sap que, entre altres coses, la història es cus amb pegats de carrers, parcs, passejos i edificacions d'una ciutat. No obstant això, abatuts pel boig, els amics d'aquell poble van convenir que la ciutat necessitava uns draps nous per a ser coneguda en el món.
Van planificar la nova ciutat –la nova– i van construir una llista amb construccions que podrien “perdonar”: amb les quals es deien que eren artísticament significatives, històricament memorables. Les esglésies i els convents van ser salvats. Universitat Jesuïta. Palacios de quatre o cinc criatures salvatges...
Ja està. En ella es recollia l'arquitectura de la ciutat i amb ella la història de la ciutat. El catàleg arquitectònic es va convertir en un catecisme de la història oficial.
Els veïns van demanar que no es derroqués l'edifici, que se salvés el parc, que es mantingués en el pont... Cinc a les autoritats. S'havien oblidat de cedir a les grans potències en coses petites: “No està en el catàleg i la ciutat necessita espai per a modernitzar-se”.
Descatalogats van quedar les aigüeres de lleixiu en les ribes del riu, els bancs per a prendre el sol als vells, les vistes dels pujols, les cresterías d'un soldat de tots els joves de la ciutat i el niu del gall vermell.
Tots ells van ser derrocats i, si moderns, però amb un cànon irresistible, es van construir palaus de cristall de més de quaranta plantes, autovies de sis carrils per a circular a vuitanta, museus de metall, i van excavar muntanyes amb l'excusa de guanyar més terra i espai, van construir túnels i van posar una recompensa per a passar per elles.
Però havia plogut. Aixeca el vent. La gallina, amb la seva màgia trencada, va deixar de pondre gegantescos.
De sobte tot va ser modern l'any anterior. Van escriure el nou catecisme: el catàleg. Van enumerar les esglésies, els convents i els palaus de quatre o cinc infants. Van derrocar les torres de cristall, van derrocar els museus d'acer, van tapar les boques dels túnels...
Van seguir les neus i els gels. La calor i la tempestat... Les torres, més altes que les de davant, havien estat rebutjades. Desembussar els túnels obstruïts... És sabut que les coses pèssimes es tapen amb vulgaritats.
I des del pujol, els vells miraven amb interès a la ciutat, que volia ser una vila sempre jove i de moda, que no sabia guardar la seva història.
Un d'aquells vells es deia, en sentir que el buit dels bancs d'antany seria irreparable, contemplant la resplendor dels maons de fang que omplien la ciutat: “Menjant la gallina del rostidor, menjant ferro”.