1) Ser Capital Europea de la Cultura 2016 no és un fet cultural (sobretot).

El matís, abans de seguir: sí, per descomptat, per descomptat, la declaració de Capital Europea de la Cultura té a veure amb la cultura, però té més relació amb un model de ciutat que amb activitats culturals. Per a semblar atractiu, es tracta de potenciar la marca de la ciutat, posant l'accent en alguns valors. Les capitals d'aquí i d'allà volen donar una imatge moderna, diversa i dinàmica, però aquests conceptes desapareixen com el fum en el vent si no se'ls dona un agarri més concret. I Sant Sebastià ha triat la cultura per a traslladar l'atractiu de les idees al pla material –els pressupostos–. En una escala molt major, el Barcelona va fer alguna cosa semblança a través de l'esport amb l'Olimpíada de 1992; enguany Vitòria-Gasteiz ho farà amb el medi ambient, segons l'European Green Capital. Però el Barcelona no és una ciutat més esportiva des de 1992, ni Vitòria serà més ecologista quan acabi l'any. Serà Donostia més “cultural” quan acabi 2016? Sí, si des d'avui fins llavors s'intenta potenciar les activitats culturals del dia a dia. No, si la denominació de la Capital Cultural Europea s'utilitza principalment per a la promoció turística i urbanística.

2) Però pot aportar alguna cosa a la cultura de Donostia.

Gairebé van coincidir a aconseguir la fi de l'Odontismo i el títol de Capital Europea que tant anhelava. Una impressió bastant estesa és que l'obtenció de la denominació no estava entre les prioritats de l'actual Ajuntament. A més, el model cultural de l'anterior Ajuntament difereix molt de l'actual, però Bildu, en minoria, està obligada a buscar el consens. Partint d'aquest punt de partida, que no té molta passió per la Capital Cultural i que necessàriament ha de ser consensuat amb l'oposició, el Govern Municipal s'enfronta a dues vies: intentar convèncer als seus votants de la importància de Sant Sebastià 2016; i l'objectiu que les activitats entorn de la Capital Cultural arribin a altres persones. Des d'aquesta segona opció es poden obrir les portes de bat a bat al nou Ajuntament per a començar a construir una nova hegemonia cultural. L'hegemonia s'estructura a través de punts d'articulació entre diferents i ajuda a crear panorames que fins ara no hem conegut. Si les coses es fan bé, pot revitalitzar la vida cultural de Sant Sebastià. Però per a aconseguir-ho, és imprescindible mirar més enllà de l'àmbit de confiança d'un mateix en el camí, en la programació i en l'elecció de les guies.

3) La cultura basca no és només el folklore basc, ni tan sols el mainstream basc.

Encara que sovint s'utilitzen com a sinònims, entre molts castellanoparlants sorgeix una visió bastant distorsionada del que es produeix en basca. Bildu, que presideix l'Ajuntament, va posar entre les seves prioritats donar un lloc adequat a la cultura basca en Donostia, sens dubte necessària, perquè està lluny de tenir l'oferta en basc corresponent al percentatge d'euskaldunes que té la capital guipuscoana, i a més, la denominació de 2016 ofereix una bona oportunitat per a internacionalitzar la cultura basca, sense passar pel sedàs de les llengües més importants –poques, per cert–. Però el criteri sociolingüístic no pot ser l'únic que es tingui en compte a l'hora de definir les programacions; a més d'una discriminació positiva a favor del basc, és important fer costat a aquells que, artísticament, ofereixen una cosa innovadora. D'altra banda, el que veuran fora serà el mainstream basc; i difícilment es pot justificar des de l'esquerra que les polítiques públiques culturals apostin pel que ja és un èxit. Aquesta postura hauria de ser dels partits conservadors –i avui no és només d'ells–.

4) La dicotomia cultura “popular” vs. cultura “elitista” no funciona.

S'ha repetit la fórmula de “cultura popular i participativa” fins a convertir-la en mantra i, com la majoria de les frases que es repeteixen una vegada i una altra, està buida de contingut. Parlarem de dinàmiques de participació en el següent punt, però el sobrenom “popular” val la pena sense allargar molt una segona volta. De què parlem quan parlem de “cultura popular”? En què es diferencien la “cultura popular” i la “cultura elitista”? L'esquema que contraposava aquests dos models dona molts problemes per a classificar les creacions culturals actuals: han passat bastants anys des que la producció cultural es va convertir en un procés industrial, i al mateix temps la cultura i les elits del poble, ambdues van ser absorbides per un nou fenomen: “cultura de masses”. Això significa que les possibilitats d'accés als productes culturals s'han estès molt, que el ciutadà mitjà pot consumir una cultura d'alt nivell, que la raó per la qual no es fa no és econòmica –com era en l'època en la qual funcionava la distribució popular/elitista– i que, per tant, el problema s'ha convertit a encuriosir del públic. El problema està, sobretot, en l'educació, no a nivell dels artistes programats.

5) “Participació” i participació real.

Les autoritats que no parlen de participació no existeixen als països occidentals, però quan arriba l'hora real és molt rar, almenys en les institucions. Però si han estat models participatius, també en la cultura. Com integrar els espais culturals que funcionen a través de la democràcia directa, com els gaztetxes, sota la marca de la Capital Cultural, que té un aspecte tan institucional? Durant molts anys han viscut espais culturals autònoms i oficials molt lluny, però si hi ha voluntat política, el de 2016 pot ser un bon moment per a acostar-se a ells. Una organització pròxima al model dels Gaztetxe pot donar solució a alguns projectes que estan per davant i per darrere en Donostia-Sant Sebastià, com per exemple, Tabakalera. Experiències interessants estan en marxa en edificis de la mateixa grandària, basats en la col·laboració institucional i l'autogestió, com és el cas de Tabacalera a Madrid. Intentaran les autoritats fer una cosa semblant?