Vaig veure aquesta pel·lícula i vaig sortir completament meravellat: és increïble, bella, excel·lent, mundial, profunda. Trist, trist, ombrívol i, en el fons, en les actituds i comportaments dels seus personatges, s'aprecia el bell i lluminós allotjament de la selva, ple de solidaritat, companyonia i humanitat. La història té moltíssima força i els personatges estan perfectament seleccionats. Els ha pres dels carrers d'un barri marginat i de les cases més pobres, ha triat els racons més foscos i bruts, però els ha omplert de llum i calor. El relat pot entrar en la classificació del realisme brut, però al mateix temps l'espectador sent una gran poesia i un gran sentiment. Un noi negre emigrant i l'escriptor buhame i fracassat Marcel Marx, ara netejador de sabates de carrer, són els protagonistes del relat, però també els personatges que viuen en aquest barri tenen molta força i implicació: la pròpia dona de Marcel, la tavernera, la fruitera masculina, l'inspector de policia... L'ambigüitat d'aquest personatge està molt ben reeixida, ja que sembla que tot el temps està perseguint les sabates que netegen per a perseguir algun delicte, però les coses no són del tot així... És increïble la tensió que manté la pel·lícula des del principi fins al final.

Aki Kaurismäki ha volgut deixar oberta la porta a l'esperança, ja que aquests marginats personatges són gairebé sempre perdedors en la vida. Aquí, per contra, aquests personatges foscos i inhumans del barri es mostraran amos d'un cor i d'uns sentiments nobles, desafiant a la llei i al supòsit Estat de Dret, i proclamant que hi ha esperança que puguin ser alliberats d'aquestes arpes. És sorprenent que aquesta pel·lícula, que sembla una pel·lícula de delinqüents, pugui alliberar en els cors dels espectadors els sentiments més refinats i nobles, i que això no estigui necessàriament relacionat amb la cursi i la blanor. Perquè aquesta pel·lícula no cau ni en la cursilería ni en la blanor, i manté fins a l'últim moment el suspens, la tensió i la sensació que tot anirà potes enlaire.
Sens dubte, proposo l'Oscar d'enguany per a aquesta bella pel·lícula. Amb tan poques coses no he vist mai tanta força narrativa, i no he pogut ni imaginar que fos possible. Visca Aki Kaurismäki!