Stendhal havia esmentat diverses vegades en la seva escriptura el tret de mig concert, i havia fet analogia amb la metàfora d'aquest soroll de trets amb el tema de la política en les novel·les literàries. Amb aquesta reflexió al cap, Belén Gopegui va realitzar en 2006 una xerrada sobre literatura i política en la Universitat de Califòrnia.

Aquesta és la conversa que ens ha portat Txalaparta, aquesta vegada com a assaig o reflexió, amb la traducció d'Ainhoa Caballero i amb el pròleg d'Eider Rodríguez.El que ens ofereix Gopegui és

què pensa, perquè per a ell la política és una pedra lligada al coll de la literatura. I les novel·les que parlen de política demanen perdó. “En lloc d'en el text, se subdivideixen en política. O només porten una part de la política”. Gopegui diu que s'ha prohibit un tipus concret de política. Seria com escoltar un tret en el concert escriure sobre els individus que intenten implantar un nou sistema, “sense considerar-los totalitaris, malalts, estúpids, etc.”. La prosa novel·lesca és

especialment adequada per a comptar les no necessitats amoroses, les necessitats sexuals, els errors i les perversions dels personatges, per a narrar el que s'entén per intimitat. En paraules de Gopegui, totes les novel·les del segle XX són falses, la seva causa, la prohibició de la política. “Per què les novel·les del segle XX tracten els temes que aborden? Perquè els amos del discurs dominant han raptat la veracitat”. Per això

, com resumeix Gopegui en les seves novel·les la falta de presència de discursos d'esquerres. Gopegui ens convida a afirmar, des de la veritat, el molt que té això dit. Aquest tema té, a més, actualitat, perquè a més d'escriure sobre política, hi ha ideologia política de l'escriptor. I sembla que al nostre país només està la ideologia d'esquerres, perquè la resta va sense dir, i això és el que diu Eider Rodríguez en el seu preàmbul.Rodríguez s'ha referit al recollit en l'obra d'Iñaki

Aldekoa, Antologia de la poesia (1993). Aldekoa ha valorat el treball de Sarrionandia com a poesia militant i les veus d'Omar Nabarro i Joxe Auxtin Arrieta com compromeses, mentre que la poesia de Xabier Lete és intimista i plena de frescors derivades de la seva experiència personal. És a dir, els tres primers autors s'identifiquen habitualment amb l'esquerra abertzale, mentre que l'últim ho va fer amb el que va ser cap del departament de Cultura de la Diputació de Guipúscoa.

Aquests de Gopegui i Rodríguez i est de Lasarte: per què a Sarrionandia no li han atorgat fins ara el Premi Euskadi?