M'imagino a un os despert després dels mesos d'hivern. En despertar, acostant-se a l'entrada de la cova, es queda bocabadat amb el que té davant: tot està canviat, no troba les referències habituals, han desaparegut. De sobte se sent perdut. Si ens fixem en el seu físic, tan gran, tan poderós, és paradoxal veure com la por l'intimida, com disminueix les seves capacitats.

Crec que ens ha ocorregut una cosa semblant. El que no era possible en el nostre imaginari, està de ple en el nostre entorn, ens ha enxampat. No obstant això, fins fa poc, les tragèdies que s'estaven produint a tot el món semblaven no arribar a nosaltres. Estàvem convençuts que res tenien a veure amb nosaltres, que érem totpoderosos en aquesta part de l'Oest, irresistibles. I així, en una tranquil·la mandra conscient, ens assèiem tranquils mentre sopàvem dempeus davant de la televisió. Miràvem amb indiferència les imatges, tant si es tractava de les fams d'una oblidada terra africana com dels conflictes a Orient Mitjà. Nosaltres seguíem amb la vida de sempre, mentre les nits d'hivern fred ens escalfàvem a les nostres cases amb gas natural d'aquí o d'allà.

Però ja ens hem despertat, o millor, ens han despertat. I la situació en la qual vivim ens ha ensenyat que nosaltres també som febles: que nosaltres no estem fora de perill i que el que ocorre en altres latituds també influeix en nosaltres. En essència, som elements d'un únic cosmos i ens movem de manera sistèmica. I des d'aquesta talaia, no podem donar l'esquena al que està succeint, en la mesura en què formem part d'aquest tot. En paraules del pensador del segle XVII John Donne: “No hi ha ningú que sigui una illa”. Per això, hem de treballar en comunitat, creant una comunitat forta, creant un ampli nosaltres.

M'imagino una comunitat en la qual tots els éssers humans poden tenir una vida digna, on els individus ofereixen el millor que hi ha en ells, on el que jo no soc té el meu respecte. Estic convençut que els valors bàsics són eines indispensables per a dur-ho a terme, com el compromís, la responsabilitat, la solidaritat, la cooperació, la creació i el teixit de xarxes a través de les relacions humanes. Crec que ha arribat el moment de mirar-se, lector. Dona'm la mà i caminem alhora.