Es recomanable començar a comptabilitzar els danys una vegada s'hagi produït la inundació dels titulars que ha portat el premi, a mesura que l'aigua es desplaci a la via. La petjada de fang ha arribat fins a la teulada en alguns llocs, no seria massa demanar que es considerés el paratge com una zona catastròfica. El Departament de Cultura ha deixat en mans de l'Audiència Nacional espanyola la concessió dels diners que corresponia a Sarrionandia. Pot ser un fet aïllat, no és diari que els jutges introdueixin arpes en qüestions culturals, però el problema és que mai haurien de tenir la mà en aquesta mena de resolucions, i menys els tribunals d'excepció com l'Audiència Nacional. La vida a Euskal Herria s'ha judicialitzat ja bastant; i a més, encara que només sigui de moment polític, la situació exigia actuar d'una altra manera.

El Govern no ha complert si més no el mínim exigible a un organisme públic autònom. Si el problema era la condició de fugida de Joseba Sarrionandia, el Departament de Cultura havia de buscar altres fórmules per a donar diners, sense sotmetre's a les pressions polítiques i a l'uhar mediàtic, que han impulsat les decisions: en la Notícia del 23 de novembre Marije Sarrionandia, germana de l'escriptora, va informar de la conversa mantinguda amb la consellera Blanca Urgell: “Em va explicar que l'estaven fent perquè tenien ‘pressions
polítiques greus’”. Quant a la importància d'una administració aliena en les polítiques culturals, aquesta és la primera conclusió que es pot treure clara d'aquest aigua bruta, ja que en la resta dels casos, alguns escriptors bascos sempre hauran de demostrar el contrari per motius extraliterarios o, almenys, sospitosos d'haver fet una cosa dolenta. I no sols als ulls dels espanyols.

Llapis obtús

El dia en què s'han escrit aquestes línies el periodista Xabier Lapitz ha publicat en el diari Deia un article en castellà titulat El foli de Satán, que va agrair als qui han fet “la defensa del demonitzat”. Després de reconèixer que Lapitz a penes ha llegit una obra de Sarrionandia, escriu: “Encara no ens ha explicat per què creu que s'ha demonitzat a Espanya”. A continuació, el qüestionari retòric: "Esperava, potser, que aplaudirien la seva qualitat literària si és un criminal als ulls d'Espanya? Ha intentat explicar-los el que els costa tant comprendre'ls? Ha realitzat un recorregut literari que ajudi a la comprensió dels qui demonitzen? És realment tan fàcil explicar aquesta satanización com avançar la seva condició euskaldun? Bernardo Atxaga, Kirmen Uribe o Unai Elorriaga també són bascos i la premsa espanyola no demonitza, sinó que aplaudeix. Ergo…”.

Ergo, en aquest assumpte Lapitz té el mateix criteri que el Govern que tant critica en altres àmbits, i no se li ha ocorregut, per exemple, donar la volta a l'argument, preguntar-se per què al País Basc no és sinònim de Luzifer, per què és un dels escriptors bascos més reconeguts, per què hi ha tants textos imaginaris col·lectius que s'han inserit fins a arribar a un lloc comú. És curiós que alguns nacionalistes, si el tema de la parla té a veure amb la cultura, accepten fàcilment ser homologables a Espanya, encara que per a això cal passar per sobre de la llibertat creativa de l'escriptor.

Literatura, aquesta activitat virginal

La segona conclusió que es pot extreure de la selva hauria de donar molt a pensar també a alguns dels defensors de Sarrionandia. El mateix autor li ha subratllat en el text enviat per a llegir-lo en recollir el premi: “S'ha dit en la premsa que no escric sobre la política del nostre país, com en la meva defensa. Però, som moros en la boira? totes les pàgines del llibre estan dedicades a la política. Potser en termes de debats tradicionals al carrer o en la premsa, però, després de l'entrada històrica, sobretot les últimes tres-centes pàgines són reflexions sobre els nostres conflictes i possibilitats”. La necessitat d'insistir en aquestes qüestions és bastant trista, però evidentment necessària: qui vulgui trobar un marc pur, verge i net fora de la contaminació ideològica, el busqui en un altre lloc, ja que no trobarà cap text literari sense ideologia, ni aquí ni en cap lloc. Sembla que estem tractant d'evitar-ho; a la cultura basca li ha tocat des de la Transició (almenys) ser el marc del consens, el lloc de trobada de tots els bascos, un espai lliure de debat –debats polítics, per descomptat, però també estètics–. I això no pot ser. La cultura no és un instrument d'higiene col·lectiva, si un escriptor pren posicions polítiques –d'una part o d'una altra– no està superant les línies de les funcions que li corresponen –entre altres coses, perquè aquestes línies no existeixen, excepte als caps d'alguns–.

Finalment, es pot concloure que els Premis Euskadi seguiran sense rumb des de l'edició d'enguany. El Departament de Cultura ha perdut una oportunitat immillorable per a donar el premi a Sarrionandia com la resta i calmar les aigües que venen contaminades en els últims anys. Els signants del manifest Utikan van ser els primers a llançar crítiques als premis en 2007; al juny d'enguany hem sabut que l'Associació d'Editors Bascos tampoc està satisfeta amb les novetats de la secció de Blanca Urgell. I si les coses seguissin per aquest camí, a aquesta o a la següent administració li costaria treure dels fangs els premis que haurien de servir per a prestigiar la literatura basca.