Serguei Prokovief (1891-1953) tenia quatre òperes compostes abans que amb 13 anys ingressés en el conservatori de Sant Petersburg. Quan el comissari de cultura Lunakharski li va deixar marxar de l'URSS en 1918, li va dir: “Tu ets el revolucionari de la música, nosaltres som els revolucionaris de la vida; no et detindré”. No va abandonar Rússia per enemistat amb la revolució comunista, sinó perquè les inestabilitats de la guerra civil no li permetien treballar i pegar. En els dies previs a la seva marxa, Maiakovski, un vell amic, li va oferir el seu volum de poemes: “Els Presidents de la Poesia Mundial al President de la Música Mundial: Prokofievi”.

Abans d'arribar a Amèrica, el Rakhmaninof era el gran dominador i Nova York va deixar l'estil experimental de Prokófiev en un segon pla. No obstant això, va néixer per a ser el primer, i va marxar a París en 1920. Però allí estava ocupat per un altre rus. Stravinski. Era el fill predilecte de l'empresari Diaghilev, que controlava l'escena de la ciutat. A més, Prokoviev (Guerra i pau, Ángel de Foc) va escriure òperes inspirades en les novel·les russes de l'època i Diaghilev va assenyalar que l'òpera estava “de moda”. Per tant, en 1920 Prokoviev va musicar tres ballets per a Diaghilev, però el petit èxit de Bufoia no li va agradar a Stravinski i va posar en contra d'ell als “àrbitres del gust” de París.la passarel·la de l'acer tenia temes soviètics i els immigrants de París la van considerar “propaganda del Kremlin”.

Va viure molt aïllat a París, freqüentant la ciutat amb el director Koussevitski, el poeta Balmont i el compositor Nabokov. En 1927 el Kremlin li va convidar a donar un gir en la Unió Soviètica. En el seu diari va explicar l'emoció de tornar a veure a Sant Petersburg. Va començar a viure a Moscou a partir de 1932. El luxe denota una nova vida: el gran apartament, els mobles importats de París, la llibertat d'anar a l'Oest. No parava esment a la Unió de Compositors de l'URSS o assistia borratxo a les reunions. El paper de l'excèntric se'l reconeixia en l'època àlgida del llum.

Lady Macbeth, del districte de Xostakovic Mtsensk, va ser acusada de ser "formalista" en un article aparegut en 1936 sense signatura en Pravda. Això també va afectar a Prokófiev i les tensions sorgides a partir de llavors han estat dividides en tres grans grups per Slavoj Zizek. Les obres d'arrel modernista van ser acusades de formalisme anti-popular i de decadència burgesa. Posteriorment, va crear la política explícita al 20 aniversari de la Revolució d'Octubre amb textos de Kantata Marx, Lenin i Stalin. El van acusar d'esgarriament i vulgaritat. Finalment, va fer cançons populars i li van dir que era plana i sense individualitat. En boca de molts, la rigidesa de la crítica i la censura va fer grans als creadors soviètics. El mateix nivell d'exigència en la societat de la planificació al fabricant de caragols i al funcionari del suro.

En aquella època de contradiccions estètiques va rebre el premi Stalin cinc vegades. La sonata de Re major, considerada per Figes com la més emotiva, també va rebre el màxim guardó de la jornada. El compositor li va dir al violinista David Oistrakh que el primer moviment havia de tenir un so “com el vent del cementiri”. El propi Oistrakh va interpretar aquest treball durant el funeral de Prokófiev. Va morir el 5 de març de 1953, el mateix dia en què va morir Stalin. No quedaven flors i van col·locar una branca de pi en el taüt del compositor. Van passar diversos dies fins que es va saber la notícia de la seva mort. Ja en morir, Prokófiev va ser el segon, mandrós.

Militància i incertesa en la mateixa dosi

Dmitri Xostakovich (1906-1975) va escriure, entre altres, quinze simfonies, el compositor simfònic més prolífic del segle XX, després de l'armeni Alan Hovhaness i el soviètic Miaskovski. Moltes de les simfonies són representacions de fets polítics o històrics. Per exemple, el Tercer és el primer de maig, el Setè és Leningrad (sobre el que va succeir quan la ciutat va ser assetjada pels nazis), l'Onzè i el Dotzè és l'any 1905 i 1917 (sobre les dues revolucions russes).

Somreia poc. Així ho afirma Julián Barnes en el seu llibre Nothing to Be Frightened Of memòria, on relata que l'escultor Slonim va treballar el cos de Xostakovich. Pel que sembla, al cap del Comitè Soviètic de l'Art no li va agradar l'escultura: “El que necessitem és un Xostakovich optimista”. Segons la col·lecció popular Anekdota, Xostakovich va somriure en una sola foto durant una visita al partit.

Malgrat el seu caràcter, s'han donat dues lectures entorn de les composicions de Xostakovich. La primera ha fet exegesi pel camí indicat per l'autor, i té la seva lògica: el compositor mai ha denunciat directament la censura i no ha volgut abandonar el país –encara que alguns opinen que no hi ha llibertat per a crear-la–. És més, cinc de les set bandes sonores escrites entre 1948 i 1953 van rebre el premi Stalin.

Els que tinguin una segona visió es burlaran dels primers, que creuen que Xostakovich era un caniche dels dirigents de l'URSS, però que no és així, que es va oposar al totalitarisme. No hi ha qui no vulgui convertir a Švejk en el músic de la guerra. Els revisionistes han tingut l'obsessió de llegir obres amb noms més explícits d'una altra manera. Sembla que les obres més marcades d'artistes situats en el si de les forces progressistes de la humanitat no poden dir el que afirmen els seus creadors. Seria insuportable, per exemple, reivindicar la fraternitat de la classe treballadora internacional. En la Tercera Simfonia que ho defensa, ha d'haver-hi una mica d'ironia en l'escut. L'autor prendrà alguna distància, no és possible que algú pensi seriosament que la solidaritat és una arma, molt menys que es reivindiqui, que no es pot imaginar la composició d'una simfonia. Que sigui l'únic monument a la germanor Pozari oda de la Simfonia núm. 9 de Beethoven. Excepció.

Per això, la figura del dissident ocult ha saltat amb freqüència pels voltants de Xostakovich. A través d'un codi molt sofisticat, l'artista lluita contra el sistema en el qual viu. Ian Macdonald ho va dir “dissident sense paraules”: sense fer declaracions, el treball per una causa pot ser contrari a la mateixa causa. Així, diversos experts han estès les seves sospites al llarg de tota l'obra de Xostakovich, creant alternatives oposades a les descripcions donades per l'autor a les seves obres. Per exemple, la fi triomfalista del Cinquè no pot concebre's com una victòria: seria una burla de la vanitat de l'estalinisme. Leningrad no explicaria que els nazis van assetjar la ciutat durant nou-cents dies i van matar de fam a un milió de persones, sinó que els bolxevics van prendre el poder a Rússia.L'any 1905 no explicaria la revolució russa, sinó l'hongaresa de 1956.

Les obres de Prokófiev també han estat objecte de lectures paral·leles. Entre els més humorístics es troba aquest de Figes sobre el Perú i el llop. La història no seria una història contada als nens, sinó una al·legoria del terror de l'URSS. Pel que sembla, la caça del llop també significava la lluita contra els enemics del poble en la guerra dels obrers. En qualsevol cas, davant les dues possibles lectures, Zizek ha proposat una síntesi hegeliana, que podria traduir-se en anglès. Xostakovich seria l'encarnació del mitjà de vida estalinista: d'una banda, defensar obertament el sistema polític i, per un altre, indicar en privat la distància al poder. Al mateix temps s'escolta la melancolia personal i el triomfalisme col·lectiu.

Matar a l'opressor amb una simfonia

El músic Pavel Apostolov s'havia passat la vida darrere de Xostakóvitx. Coronel durant la Segona Guerra Mundial, va arribar a ser un membre important de la secció de música del Consell General. Švejk parlava d'ell: “Cavalca sobre el cavall blanc i ha negat la música”. En 1948 la comissió d'Apostolov va rebutjar diverses obres de Schostakovich.

Vint anys més tard, abans de l'estrena de la Simfonia n.º14 sobre la mort de Schostakovich, es va produir un concert petit comitè en el Conservatori de Moscou. Abans del concert l'autor es va dirigir al públic. Mark Lubotski ressalta les seves paraules: “La mort és abominable, no hi ha res més. No crec en la vida posterior a la tomba”. Posteriorment, va demanar als assistents que romanguessin el més callats possible, ja que gravarien el concert. La 14a obra està composta per poemes de Lorca, Apollinaire, Küchelbecker i Rilke, entre altres.

Lubotski estava assegut al costat d'un administrador de la residència de compositors, un home de mitjana edat, a pocs metres d'on estaven asseguts. En el cinquè i sigil·lós moviment de la Simfonia, el criat es va aixecar de sobte, va aixecar la seva cadira d'un fort cop i es va allunyar a tot córrer del quart. L'administrador va tornar a cau d'orella a Lubotski. "Que miserable! En 1948 va voler destruir a Xostakovich, però no ho va aconseguir. No s'ha rendit, ha marxat voluntàriament per a espatllar la gravació”. Era un apòstol, sens dubte. El que els assistents no sabien és que el destructor havia estat destruït. Un mes més tard, un infart li va matar. Lubotski va matar a Apostolov per l'anomenada “infeliç simfonia de la mort”.