Igual que l'herba i la bi-herba en el prat, dues primaveres enguany. Ho deia l'altre dia, tractant de raonar sobre les curioses floracions d'octubre. I com sabia que la primavera és un bon moment, la setmana passada vaig fer sonar la perretxikota a la muntanya. Els arbres diuen que és tardor-tardor. Vaig portar alguns rovellons, bolets d'avellaner, alguns pocs fongs i un bon ram de bedolls. Entre el bosc i la casa vaig recollir en una prada alguns alts penjolls. Bonica col·lecció per a tardor de primavera!

La majoria de les vegades que surto a això, torno a casa sense bolets, però el paisatge amb un bon menjar. Boscos, tolles, garomas, prades... Tots els llocs dels bolets es gaudeixen en qualsevol moment, i en aquesta època no hi ha res a dir. Vaig fluixejar amb el vestit de la muntanya. L'arc de Sant Martí dels alts s'inclinava, s'estirava suaument i s'enfundava en la geografia de totes les plantes del paisatge. M'ha recordat el dia en què s'obria la gobada al costat de la bugaderia. La roba tendida sobre l'herba. Tots els colors en arbustos i arbres.

Mireu al lluny i gaudiu a l'hora d'agafar-ho, un agulló! De punyalades els tremends colors d'alguns dels arbres de les meves muntanyes diàries. El paisatge tardorenc es veu cremat per altres dos arbres, portats des de fora quan ens posem a no veure els negres de les pinedes: el roure del Nord o el roure americà (Quercus rubra) i l'arbre o tuliparbola de bou (Liriodendron tulipifera). Vermella, escarlata, la primera i aquella altra d'or. Tots dos procedents del nord d'Amèrica, com el pi radiata (Pinus radiata).