Des que va començar a ballar amb 8 anys no t'has parat. Dur?

D'una banda sí, ha estat dur, però tenint l'oportunitat de repetir-ho, hauria fet el mateix. Mentre estudiava en l'institut ballava quatre hores tots els dies i també els dissabtes. Quan vaig acabar el COU vaig ser a Londres perquè m'encantava ballar. No sabia si això anava a ser la meva professió o si anava a aprendre alguna cosa més. Al principi la gent i els pares pensaven que era molt millor triar una carrera normal, però els professors em van donar molta confiança per a seguir allí. Després la vida també m'ha portat per aquest camí: he tingut subvencions i beques per a continuar aprenent, per a començar a treballar i per a desenvolupar els meus projectes.

Vas estar tres anys a Londres i d'allí a Àustria. Per què?

Vaig continuar amb la línia que vaig portar d'aquí a Londres: una forma molt clàssica, molts ballets i també dansa contemporània, però no gaire experimental des del punt de vista creatiu. Fèiem alguns exercicis propis però sense guia. Així vaig començar a fer les meves primeres creacions, molt diferents a les que faig avui dia. Tenia clar que no volia ser un ballarí clàssic, sinó tocar en l'àmbit de l'art contemporani i de la creació, i per això em vaig anar a Salzsburgo. El d'allí és una bona escola per a treballar amb gent diferent. Per allí passen molts professors i entre els alumnes també havia de tot quan jo estava: com jo, els que teníem una formació molt tècnica, els actors, els artistes plàstics que estaven ficats en el món de la dansa... Vaig aprendre molt d'ells. Dos anys després vaig obtenir la beca Fullbright per a anar a Nova York a estudiar a les escoles The Trisha Brown Company Studio i Movement Research. Allí, durant tot l'any, vaig tenir suficients diners per a fer el que volia. Com que s'organitzava a la ciutat, podia realitzar qualsevol curs. Allí també vaig tenir el meu primer treball professional amb la companyia Sens Production: una actuació cada nit durant tot l'estiu. No he tornat a tenir l'oportunitat de repetir tant la mateixa funció. Després vaig tornar a Salzburg per a obtenir el títol i crear el treball de Llec. Allí vaig començar a treballar amb diverses companyies. Uns anys més tard em vaig anar a viure a Brussel·les. La meva formació ha estat bastant híbrida, d'ara endavant.

La formació acaba alguna vegada?

El procés d'aprenentatge no acaba mai. Per això viu a Barcelona, per a poder continuar estudiant. Pots conèixer molts cursos i el treball de molts coreògrafs. D'una banda és important cuidar el cos i per un altre alimentar la creativitat. A Euskal Herria hi ha diverses opcions, però no tant. A Àlaba, per exemple, en el llogaret de Lasierra es troba l'espai Azala. És un centre de recerca, promoció i difusió de la creació escènica creat per Idoia Zabaleta. Vaig ser allí a principis d'octubre i em va semblar un lloc molt ben pensat. És un lloc bell i tranquil, molt ben organitzat per a dur a terme els projectes. Idoia Zabaleta és una figura important en el món de la dansa avui dia, aquí a Euskal Herria i a nivell de l'Estat. Tenia ganes de conèixer Azala, li vaig enviar el projecte i ell ens va obrir les portes de la seva casa. Idoia porta molts anys treballant en la companyia Malpelo. Ells tenen un altre centro en Girona. Amb ells han creat una xarxa per a donar als artistes una oportunitat immillorable de crear.

Aquí sempre pensem que estem pitjor que enlloc. És veritat?

La situació al País Basc sembla, en general, anar millorant. El de Navarra no tant. No obstant això, a mi m'ha anat bé fins ara i sempre m'han ajudat. El que passa és que no està totalment planificat. Des del punt de vista legal les condicions no estan pensades per a facilitar el camí al creador. El festival BAD de Bilbao, per exemple, és una sort d'excepció. La seva pregunta és: què podem fer tu per a dur a terme el teu projecte? Així, per exemple, et donen totes les facilitats a l'hora de fer tots els certificats i papers. Aquí a Navarra, en canvi, és molt difícil. El món de la dansa és bastant precari i com ho plantegen com a empresa ens fa més difícil el treball. A vegades m'ha succeït que dos dies abans de l'estrena hagués d'estar justificant les subvencions. Bogeria. La veritat és que en els últims anys el Govern Basc ha fet moltes coses per a ajudar al sector de la dansa. Existeix una associació de professionals i l'administració té en compte la seva opinió. A Navarra el diàleg no existeix. S'ha intentat fomentar la participació i el diàleg amb Plataforma Art Contemporani, però no s'ha creat un veritable diàleg. Els afortunats obtenim alguna ajuda, no obstant això: L'Ajuntament de Pamplona ofereix les sales Civivox. En el d'Iturrama, concretament, presentaré MU-TO el 26 de novembre.

A Europa els artistes tenen un sou, no és així?

Depèn i on. Brussel·les és l'últim lloc que he viscut abans d'anar-me a Barcelona, i aquí sí que tenen un estatut d'artista. Si com a artista cotitza uns 12.000 euros en un any i mig, obté una indemnització de desocupació per a tota la vida. Et dona diners suficients per a mantenir-te en els mesos en què no hi ha treball. Si dius això aquí, immediatament la gent pensa: quin front tan ampla! A viure amb llet en carn viva sense cop! Potser era això el que la gent faria aquí. Buscarien la manera de viure aquest estatut. Però el creador realment necessita això. Jo he estat pluralista en mil coses: fent classes en el teatre Mercat de les Flors com a acomodador… i al mateix temps creava el meu propi projecte i feia actuacions amb una altra companyia. El nostre calendari és com un puzle. A més, en uns mesos estem plens de treball i en uns altres no tenim res. Jo he tingut sort. En els meus estudis he anat obtenint titulacions acadèmiques, la qual cosa en un principi em va servir per a obtenir subvencions i beques per a poder continuar estudiant. Per això soc aquí. Afortunadament, mai he hagut de treballar en un bar. No tenim estabilitat i això et posa més nerviós. En això també he anat aprenent amb gent com Idoia Zabaleta: amb ganes i pensant en positiu, treballant des del cor, s'obren camins.

Es diu que no s'entén l'art contemporani.

Si a la gent no li agrada no passa res. De totes maneres, és que a ningú li agrada l'art contemporani. Hi ha gent molt oberta i aquí, per exemple, les sales es veuen moltes vegades plenes. El que passa és que la gent jove no es mou massa. No tenen 10 euros per a pagar l'entrada, però sí 50 per a sortir el divendres, en general. També hi ha molta falta de formació. A Bèlgica, per exemple, a les escoles públiques s'organitzen tallers de dansa i altres disciplines artístiques amb nens i nenes. Un altre problema és que en el nostre entorn els teatres no tenen marques pròpies. A Barcelona, cada lloc té la seva pròpia línia de programació i ja saps el que pots trobar en ella. Aquí la gent no té on anar per a trobar a qui vulgui. Un altre exemple: En molts llocs d'Europa hi ha moltes sales d'al voltant de 30 seients. El fet que aquí només 30 persones assistissin a un espectacle hagués estat un desastre econòmic. La Fosa de Bilbao és d'aquest tipus, molt interessant. Si vols impulsar la creació, aquests espais petits són necessaris.

Quines són les tendències més recents a Europa?

Hi ha escoles diferents. Com la majoria dels ballarins caminem per aquí, afortunadament podem trobar les tendències d'Europa aquí mateix. Hi ha gent molt conceptual, que treballa en la demostració d'una tesi creativa, molt estètica, altres més emocionals… I també hi ha gent que fa gires de tres anys pel món amb espectacles de gran format –dansa, teatre i música–. És molt àmplia. Ara alguns treballen sobre una línia conceptual molt sòlida: la naturalitat del cos i la falta de moviment formal. Balla sense ballar.

Treballeu el cos com a esportistes d'alt nivell?

Crec que això és un mite, una idea molt tradicional de la dansa. És veritat que has d'estar en forma i que si no és així no et sents bé. Però nosaltres no sols volem fer salts més grans o ballar més ràpid. Aquest seria el comportament del ballarí tradicional. Quan un coreògraf utilitza el teu cos ets una màquina per a formular la seva idea. Fa uns 30 anys, no obstant això, la dansa contemporània va començar a mirar el cos d'una manera diferent. El ballarí, per sobre de tot, és una persona. Té coneixements tècnics i destreses, però al mateix temps la seva individualitat és molt important. I més enllà, el ballarí és moltes vegades creatiu, no sols una màquina. Nosaltres posem el cos en llocs molt més naturals. El mite de la màquina de dansa continua sent cert, per exemple, en la Companyia Nacional de Dansa. Però en molts grups sempre et faran una prova de creativitat. Dona'ns una idea i pregunta: què faries amb això? Avui dia el coreògraf no li diu un pas cap a l'esquerra, cap endavant o cap enrere i una cosa així. Ara et donen una idea i tu tractes d'encarnar-te.

Té importància l'edat?

Per a tenir una màquina, sí. I, a més, després d'estar en molt bona forma, als 40 anys sovint s'han enfonsat. En aquest tipus de danses s'empren tècniques més suaus. Nosaltres dediquem moltes hores a cuidar el nostre cos. Investiguem com moure'ns de manera eficient però saludable. No obstant això, és possible que es produeixin lesions. El nostre format inclou dansa, teatre, performance, arts plàstiques… Estem parlant de formats de dansa molt híbrids i aquí el cos és interessant per si mateix, no sols el cos treballat. Ho veurem amb l'edat. És més preocupant viure en la precarietat: ara tinc diners, després no. No estàs segur.

Has viscut en molts llocs. Quina és la teva casa?

Ara he agafat un a Barcelona i de moment aquesta serà la meva casa. Pamplona és el meu poble natal. Vinc d'aquí i les meves arrels i la meva família són aquí, però de moment no em plantejo quedar-me aquí. Estar en un lloc culturalment viu és molt important per a alimentar la creativitat.

Què és el que mai falta en la teva maleta?

Ordinador i disc dur. Aquí ho tens tot des del punt de vista de la producció i la creació. Aquí utilitzo webcam per a documentar la informació, càmeres, vídeos… Per a assajos, per a gravar improvisacions, per exemple.