La pau a Euskal Herria era un desig apassionat, era una necessitat profunda i així s'ha pres la decisió d'ETA, així s'ha agraït.
La pau té tants amapontonamientos com la perspectiva política, però en el fons i en aquest moment concret significa: Que ETA no matarà, posar bombes, demanar impostos revolucionaris, amenaçar… Que no farà sofrir a ningú per aconseguir els seus objectius polítics. I la pau significa que els presos tornaran a casa, els fugitius, els etarres… Que no hi haurà dispersió ni tortures; que els de la Unió, els de Segi o Askatasuna no seran empresonats pel seu treball… La pau vol dir molt més, però en el fons aquesta és la raó per la qual la ciutadania s'ha tornat boja, perquè encara no ho ha fet tot, ara es veu davant els ulls.
La societat basca ha llevat un pes de damunt al gran pes que suposa l'anunci d'ETA a Euskadi. Des del punt de vista personal, les seves principals amenaces, però des del punt de vista polític, especialment l'esquerra abertzale i el nacionalisme en general. Ara, el primer que cal fer és reconduir les conseqüències del conflicte i després els problemes polítics. I amb els esdeveniments de les últimes setmanes, principalment la Conferència Internacional de Sant Sebastià, hi ha moltes raons per a pensar que s'aconseguiran les dues, després d'un complicat recorregut, però que s'aconseguiran.
Al costat d'ells, i a continuació, es tractarà el tema de les víctimes de manera seriosa i profunda, tocant tots els extrems i reconeixent cadascun els seu. Víctima, sofriment, empatia... Perquè sense confessar el dolor, difícilment es pot construir gens just. Perquè, sense mirar-ho cara a cara, pot caure més suaument en el mateix forat. La petició de perdó va ser feta per l'IRA l'any 2002, i el Govern britànic continua fent el seu propi camí.
Han estat necessaris més de mig segle de desplaçaments per a arribar a la situació actual, com s'ensenya a l'escola sobre els éssers vius: néixer, viure i morir. Això és el que li ha passat a ETA, el mateix que li passa al petit insecte o al major elefant. La lectura de la seva història equival a la de les visions polítiques. Seria estúpid pensar que la història de l'organització armada pogués explicar-se en tres o quatre paràgrafs, però aquí estan totes les claus per a arribar al 20 d'octubre de 2011. Cal investigar i interpretar, tot això i res més.
ETA va néixer en la crua del franquisme i es va convertir en el símbol de la resistència basca, el Procés de Burgos va ser el més clar exponent de la protecció d'ETA, probablement perquè tots els que no ho eren eren eren partidaris de l'activitat armada, però sí la majoria perquè eren contra Franco, i perquè aquells militants jutjats eren catalitzadors de la protesta.
ETA va acabar amb força el franquisme i amb força va entrar el dictador en la transició política, en la nova democràcia espanyola. No obstant això, com és sabut, no hi ha ni una sola ETA i a mesura que la situació política va canviar, ETA també va anar canviant (ETA V-ETA VI, milles i polimilias…). Paradoxalment, possiblement el període més fort d'ETA va ser el comprès entre 1977 i 1990: el major nombre de militants, l'activitat armada més dura, la configuració política més forta dels MLNV i el suport molt ferm d'un sector de la ciutadania.
L'esquerra abertzale en aquella època creia fermament que els seus objectius polítics, l'autodeterminació i la territorialitat, podien aconseguir-se i que la lluita armada contribuïa a això. Les conseqüències tècniques, per descomptat, es resoldrien immediatament després de negociar els principals acords polítics. I a Alger es va materialitzar el primer gran esforç de negociació, que va fracassar i que va fer que ETA també entrés en una altra època. Després del d'Alger, en l'esquerra abertzale ja va haver-hi un esforç important per a abandonar la lluita armada, coneguda com la “Ruta Azkoiti”, i que va acabar amb l'expulsió d'Iñaki Esnaola en HB.
El dels 90 va ser el moment en el qual la negociació havia de dur-se a terme i, com no es duia a terme, la pressió va augmentar: va ser l'època de la socialització del sofriment, la d'Oldaratz en el si de l'esquerra abertzale. L'assassinat del regidor del PP Gregorio Ordóñez va suposar un punt d'inflexió significatiu, probablement en dues adreces: d'una banda, ETA va fer un salt significatiu colpejant contra els càrrecs polítics, però tot això, al seu torn, va suposar una pèrdua de legitimitat i suport en l'esquerra abertzale. Les forces antiterroristes van aconseguir, a més, integrar la posició contrària a ETA a partir del Pacte d'Ajuria Enea, augmentant l'aïllament de l'esquerra abertzale. El segrest i assassinat del regidor del pp d'Ermua, Miguel Ángel Blanco, al juliol de 1997, va ser la culminació d'aquesta etapa.
No obstant això, una vegada més, era clar que el que es veia i la realitat eren dues, l'Acord de Lizarra-Garazi es va construir al setembre de 1998, quan tota ETA i l'ENAM semblaven més derrotats i aïllats que mai. Per primera vegada en 40 anys, la societat basca va sentir el final del conflicte en el seu si. No va anar així i el cop va ser brutal, sobretot en el si de l'esquerra abertzale. Com a conseqüència, HB va tenir la seva primera divisió seriosa i es va fundar Aralar. ETA va tornar a demostrar força d'acció, però en la seva legitimació i suport va conèixer un nou declivi, i també l'acabada de crear Batasuna amb ella.
Després de la derrota de Lizarra-Garazi, en el si de l'esquerra abertzale es va estendre la necessitat de deixar de costat la lluita armada, tant en el seu entorn social, com en la seva militància i en molts dirigents. I en conseqüència, per primera vegada en la seva història, en 2004 ETA es va negar a negociar els continguts polítics, donant pas a la iniciativa d'Anoeta i a la prestigiosa proposta de les dues taules.
Després es va veure que en la sessió de negociació de 2006 això no era del tot cert i que ETA també volia decidir en el que Batasuna estava negociant amb el PNB i el PSE en Loiola. I sí que es va decidir, fins al punt de tirar a baix el programa de Loiola. No va ser l'únic culpable d'aquella derrota, però sí un dels principals.
Però d'aquestes cendres ha sorgit aquest Ocell Fenix, el dia en què ETA va anunciar la fi de la seva activitat armada. A partir de 2006, una branca de la direcció política de l'esquerra abertzale va decidir que calia posar fi a l'estratègia armada. Coneixem ja part d'aquesta branca, liderada per Arnaldo Otegi, Rufi Etxeberria i Rafa Díez, però segurament coneixerem més endavant la d'aquells que han contribuït a aquest procés en el si d'ETA. El resultat ha estat veritablement decisiu: per primera vegada en la història de l'esquerra abertzale el seu braç civil ha vençut al militar i ha suposat la fi de la lluita armada.
Des d'un punt de vista purament militar, sembla que la lectura és clara. ETA no ha aconseguit negociar la territorialitat i l'autodeterminació. L'Estat l'ha derrotat i ja està, o dient amb matisos, l'ha obligat a posar fi i ja està. Com s'ha descrit en els paràgrafs anteriors, en quatre o cinc grans passos el declivi d'ETA, no s'ha esmentat que Espanya, amb la inestimable ajuda de França, va consolidar en cadascun d'ells la seva estratègia repressiva. L'eficàcia de la lluita contra ETA era cada vegada major, però el canvi estratègic de l'Estat va ser el tancament d'una barrera contra l'esquerra abertzale en el seu conjunt. Ha estat l'època de la il·legalització, que encara no s'ha tancat; l'època de l'ofensiva cega “ETA és tot”.
Però des d'un punt de vista polític, aquesta afirmació de victòria no és tan clara, perquè la pròpia esquerra abertzale li ha donat la volta a la truita i ha aconseguit posar en camí a l'èxit el que era decadent. Si fossin els mitjans més importants, tal com ha representat en moltes ocasions l'actuació de l'esquerra abertzale, es podria parlar de fracàs, però amb la importància posada en objectius, l'esquerra abertzale no es veu derrotada.
I com es veurà derrotat si l'estratègia impulsada per ell, juntament amb uns altres, ha portat 315.000 vots a Bildu en les últimes eleccions?
Una altra cosa és si per a aquests resultats era necessari un viatge d'aquest tipus, però per a això es necessita una perspectiva històrica i segurament en el futur hi haurà una lectura similar a la de les múltiples visions que s'han donat en la societat basca fins ara. Tots els debats sobre la lluita armada del passat es reflectiran també en la lectura històrica, tant pel que fa a l'eficàcia política com pel que fa a l'àmbit ètic.
Malgrat la desaparició d'ETA, el problema polític d'Euskal Herria no acaba aquí i es necessitaran converses polítiques àmplies i profundes per a arribar a una solució consensuada. El resultat és clar, perquè el futur s'està fent dia a dia. Caldrà mirar cap enrere a mesura que avancin, perquè en la història dels últims 50 anys no hem de repetir el que no hem de repetir.
L'esquerra abertzale haurà de fer una lectura profunda d'aquestes dècades, amb una mirada crítica i profunda sobre el futur. I ho haurà de fer, perquè, d'una banda, deu aquesta lectura crítica a la societat basca, i, per un altre, perquè sense ella, el futur d'aquesta esquerra abertzale plural i àmplia, que és el seu eix, estaria patoso. Si la història i la memòria serveixen per a explorar i aprendre el que va succeir en 1512, encara més ha de servir per a mossegar el passat recent.
Perquè si la lluita armada ja no és un estímul i un obstacle per a aconseguir els objectius concrets de l'esquerra abertzale, per què no ho era en l'època de Lizarra-Garazi? I per què no després d'Alger? I per què no una vegada aprovat l'Estatut de Guernica? I així, cadascun pot decidir fins a on portar la pregunta, si alguna vegada ha mirat a ETA des del consens, el respecte o la comprensió. I són moltes en la societat basca.
El PNB i altres van veure que no des del principi, però molts altres ciutadans han baixat del carro de la lluita armada en diferents èpoques; i en el cas dels jeltzales o d'uns altres, en l'era dels temps ha mirat el fenomen d'ETA amb ulls molt diferents.
Els núvols de l'únic discurs actual cobreixen els nombrosos raigs de sol del passat, però els bascos han mirat amb les ulleres de l'època a ETA i a tot el que això suposava. El “Va volar, va volar Carrero Va volar” que es cantava en veu alta en les places plenes del País Basc durant la Transició pot ser un dels exemples més significatius.
D'aquí a 50 anys, quan miren cap a 2011, els historiadors bascos no dubtaran que aquí es tractés d'un conflicte armat. En la definició del conflicte, com ara, hi haurà comèdies. El conflicte armat es produeix des que algunes persones decideixen prendre les armes per a aconseguir objectius polítics, més encara quan han comptat amb el suport d'una part de la població, i més encara quan l'Estat ha hagut d'utilitzar tot el seu instrumental repressiu per a atendre aquestes persones armades.
Negar aquest conflicte no té sentit de realitat, el tenen clar a nivell europeu i mundial: Es tracta del “últim conflicte armat d'Europa”. Per això, els principals experts internacionals estan treballant en el diàleg i en la facilitació, perquè el veuen amb característiques diferents però com un dels conflictes que hi ha en el món.
Al contrari que a Euskal Herria, cap d'ells posarà en dubte el caràcter democràtic d'Espanya, la majoria d'ells se sentiran més a prop que d'ETA i rebutjaran l'activitat d'ETA amb la mateixa fermesa que Zapatero... Però veuen entre els seus dits la possibilitat de canalitzar el “últim conflicte d'Europa ” i volen aprofitar-lo.
La Conferència Internacional de Donostia-Sant Sebastià és una mostra del gegantesc treball d'enginyeria de mediació que hi ha darrere de la solució. S'ha vist que el camí fins ara s'ha fet amb la benedicció del Govern d'Espanya, i en els mítings Rubalcaba i Patxi López ja han començat a vendre la jugada. En la família socialista destaca especialment un nom, Jesús Egiguren, i vist des de fora no s'entén com ha actuat el seu partit amb el treball de cuina i sabent el que sabia, especialment el lehendakari Patxi López.
Ara és el torn del pp i aquí hi ha més dubtes, però l'assenyada actitud de Mariano Rajoy en les últimes setmanes ha alimentat la impressió que tindrà el pp per les banyes. Aquesta vegada sí, aquesta vegada és difícil imaginar que això pugui sortir malament. Hi haurà temps, però el lògic és pensar que el Govern d'Espanya s'encadenarà a la nova situació. Dins de la llei, però en el context del procés de pau. Una de les claus de Rajoy serà com es vesteix el que has de fer. Voluntat, ajuda internacional i temps, amb aquests aliments es fa la pau avui i aquí.
Frantziako legebiltzarrean Errepublikanoek eta Batasun Nazionalekoek egindako zuzenketen harira dator erabakia. Zuzenketak onartu dituzte, eta, beraz, Euskal Hirigune Elkargoak emisio gutxiko eremua ezartzeko gastu ekonomikorik ez egitea erabaki du.
Pasa den asteko "kaleratze ilegala" salatu dute hainbat herritarrek, ostiral arratsaldean.
Jauzi Ekosizialeko kideek antolatzen duten bigarren edizioa da. Euskal Herriko trantsizio ekosozialak "inoiz baino premia handiagoa" duela adierazi dute, "datozen aldaketa sakonen aurrean trantsizio justua nahi bada".
Manifestazio jendetsu batek herriko kaleak zeharkatu ditu, Poliziaren gehiegizko dispositibo batek zainduta, gazteek kudeatutako guneen defentsan eta Gaztetxeak erasoen aurrean defendatzeko. Manifestazioaren amaieran, publiko egin dute iragarpena.
Parisko Auzitegi Korrekzionalaren arabera, 2,9 milioi euro desbideratu zituen Frantziako RN Batasun Nazionalak 2004 eta 2016 artean. Le Penez gain, alderdiko beste 24 kide ere errudun jo dituzte. Helegitea aurkeztuta ere, RNko buruzagia ezingo da aurkeztu 2027ko Frantziako... [+]
Hego Euskal Herriko lau hiriburuetan egin dituzte manifestazioak. Israelek Palestinan egin duen eta aurrera daraman genozidioarekin kolaboratzen duten enpresei laguntza publikoa emateri uzteko eskatu diete Nafarroako Gobernuari eta Eusko Jaurlaritzari.
Hezkuntza Sailak EITBri azaldu dioenez, ikastetxe bakoitzean izan beharreko baliabideak batzar teknikoetan negoziatu partez, mahai negoziatzailean landu beharko lituzkete. Bihar eta etzi greba egingo dute EAEko ikastetxe publikoetako irakasleek.
Joan den ekainaren amaieran bukatu genuen Conversión de la industria militar en Euskal Herria para no fabricar más guerras (Armagintza industriaren moldaketa Euskal Herrian, gerra gehiago ez sortzeko) liburuaren lehenengo zatiak Gerra badatorrela! du izenburu, bertan... [+]
Iruña-Veleia auzia “behin betiko” argitzea eskatu dute martxoaren 30ean, Gasteizen egindako manifestazioan. Iruña-Veleia argitu, ez suntsitu plataformak aztarnategian egindako “txikizioak” salatu ditu eta Arabako Foru Aldundiaren ardura... [+]
Etxebizitza eskuratzeko orduan pertsona arrazializatuek eta migratzaileek jasaten duten bazterketa sistematikoa salatu dute Gasteizen, agerraldi baten bidez. Apirilaren 5ean Donostiara bertaratzera deitu dute, etxebizitza-eskubide unibertsalaren alde.
Usurbil herri zaintzaileagoa izateko lankidetzan ari diren herrikide, eragile eta erakundeen talde argazkia duzue albiste honi atxikitakoa. Larunbatean Sutegin egindako "Usurbil, herri zaintzailea" izeneko ekitaldian atera genuen. Norabide horretan herri hau egiten ari... [+]
Kargua "ohore handiz, erantzukizunez eta apaltasunez" hartuko duela adierazi du Atano III.a pilotalekuan, 1.800 lagunen aurrean. Aberri Batzarrak Euskadi Buru Batzar berria osatuko duten zortzi kideak ere hautatu ditu.
Egin egunkariko zuzendaritzako kide eta langilea Donibane Lohizunen erail bazuten ere, Algorta jaioterrian egin diote oroimen ekitaldia, igande eguerdian. Bertaratutako lagun zein senitartekoek presente izan dute estatuaren indarkeriak hil zuela.
Historia errepikatzen dela idatzi zuen Marxek, “lehenik tragedia gisa, gero fartsa moduan”. Armagintzaren eta militarismoaren inguruan errepikapen hutsa ez, espiralean goraka doan buklea ari gara bizitzen, fartsatik asko duena, eta tragedian amaitzeko gero eta aukera... [+]