Els aturats viuen en plena esplendor, es va pensar al setembre de 2006 qui va llegir en el setmanari francès Le Point: “Qui cobra la renda bàsica també aconsegueix paralitzar el pagament dels deutes fiscals, eliminar l'impost sobre l'habitatge, no pagar a la Seguretat Social, accedir als serveis sanitaris de manera gratuïta, la paga de Nadal, la tarifa especial del telèfon, les bonificacions en el transport, visitar museus gratis i moltes més ajudes”.

L'article semblaria un acudit si no fos perquè l'amo de Le Point, François Pinault, té en la seva propietat més diners que el que gasta França en la Renda Bàsica a l'any, uns 11.500 milions de dòlars.

En 2010, el Setmanari The Economist va resumir la doctrina de la manera següent:  “Hi ha dues maneres d'obligar els aturats a tornar a treballar. Una és fer més incòmoda i precària la vida de les persones que guanyen el subsidi de desocupació; l'altra és fer efectiva la cerca d'ocupació”. La segona amb Krisitza, l'esperança d'aconseguir un nou lloc de treball, en ser arrossegat pel vent, dona llenya a qui no té pietat, necessita ajuda social per a sobreviure. Avui escoltaràs coses semblants en qualsevol allotjament.

La revista Le Monde Diplomatique acaba de publicar el fullet L’Art d’ignorer els pauvres, ple d'ironia i humor negre, amb un text curt de John Galbraith, Laurent Cordonnier i el clàssic Jonathan Swift.

Halimi ha triat textos que utilitzen la ironia per a entendre la realitat, evitant al mateix temps les aparences d'ira i les llàgrimes grassonetes i corruptes. Cridar moralment als grans del món no té sentit, diu Halimi. Com hi ha bastants rics, savis i intel·ligents, defensen amb coneixement la filosofia erigida per al seu benefici, que consisteix en el fet que els rics crearien més ocupacions si se'ls cobrés pitjor impostos, i els pobres treballarien més si se'ls donés menys subsidis.

L'Economistes en guerre contre els chomeurs de Laurent Cordonnier és un text que data de 2007. En ell explica com l'Estat, que es refereix principalment a França, estreta la gola als aturats i als quals necessiten ajudes socials amb el pretext d'endurir el control sobre les desigualtats d'uns pocs. És escandalós el fet que els pobres se sotmetin a una inspecció comparada amb la tranquil·litat que les grans empreses i els rics troben per a complir amb les seves obligacions.

No obstant això, segons Cordonnier, la majoria de la població està en el punt de mira dels abscessos. Volen dividir als assalariats per a dominar millor la classe tallada en rodanxes. En primer lloc, s'ha començat el tram menys organitzat, tant per als aturats com per als immigrants, ja que almenys són ells els que estan organitzats. Per al final deixaran la part més testarruda, la que hi ha en els sindicats. Quan tots aislen a aquest grup de treballadors envejats, sense aliats, quant temps duraran els patrons, governs i mitjans de comunicació sense perdre els drets que han anomenat “privilegis”?

Pobra criatura cremada en el rostit

John Kenneth Galbraith (1908-2006), un article reivindicat per molts socialdemòcrates, How to get the poor off our conscience (Com treure als pobres de la nostra consciència) va ser publicat en 1985 en la revista Harpers. “Vull exposar algunes reflexions sobre un dels exercicis més antics dels éssers humans: amb el pas dels anys i els segles hem decidit viure sense mala consciència de les persones pobres”.

La Bíblia havia proposat als pobres que sofrissin tranquil·lament en aquest món perquè després de la seva mort seran ben recompensats. Però com a partir de la Il·lustració necessitàvem respostes raonables, David + i Robert Malthus van argumentar al començament del XIX que els pobres vivien tan pobres per fer massa nens.

Herbert Spencer, més tard, va inventar el darwinisme social: com en cada situació sobreviuen els més forts, l'eliminació dels pobres és la llei de la naturalesa per a millorar les races humanes. En el segle XX, John D. El molt ric Rockefeller s'hauria llançat a això: “No es pot aconseguir una bella i aromàtica American Beauty rosa sense sacrificar els primers brots que se li presenten al seu voltant. En economia ocorre el mateix, la llei de la naturalesa i de Déu és això”.

Galbraith va concretar en aquest article de la vellesa quatre mecanismes molt amplis per a alliberar els necessitats de la càrrega de la consciència, i un a un, mostrant la seva falta de raó. La primera, que s'han multiplicat per culpa de l'Estat i dels seus funcionaris. El segon mite és que ajudar a les persones pobres és en el seu perjudici, perquè els separa dels bons llocs de treball, desmoralitzant-los, donant oportunitats als més inútils. “No hi ha cap prova d'això, però (...) és la que més influència té entre les quimeres”, diu Galbraith.

El tercer mite, si acompanyem als pobres, els llevem la llibertat, la llibertat de ser pobres. Com si el pobre no s'adonés que la principal falta de llibertat radica en la seva pròpia impotència. I si no valen els mites anteriors, queda el quart mètode: no pensis en els pobres, ni en els d'Etiòpia, ni en els del teu voltant. Com amb la mort, dit sigui de pas.

Davant aquests mètodes de negació de la veritat, Galbraith va proclamar la seva clemència, perquè en cas contrari no es pot viure civilitzadament. I acabava irònicament dient que la misericòrdia hauria d'interessar sobretot als conservadors, que els que viuen en la necessitat no produiran rebel·lió, i que la pau social no és el que més estimen els conservadors.

Jonathan Swift va ser l'inventor dels viatges de Gulliver fa tres segles, en 1729, va publicar A modest proposal que va donar en 1980 la revista Xaguxarra I. Traduït al basc per un zubiria. Es pot llegir en Internet, en el projecte Armiarma de Susa. El sacerdot irlandès proposava vendre i menjar als nens pagesos que mendiguen i que, en general, viuen en la misèria sense terra, “estofat o rostit, tant en el forn com en l'eosis, i no dubto que valdrà el mateix en la salsa o en el guisat”. Crua de veritat.

Swift es va emportar a l'extrem l'humor negre, calculant que cada any podrien consumir cent mil nens grossos, sobretot en les taules dels grans terratinents, però també en les dels hostals, i així resoldre l'emergència econòmica i social dels seus pares pobres i de tota la nació. Swift no va trobar millor camino que una sagnant sàtira per a protestar contra la brutal opressió que es feia llavors als pagesos d'Irlanda.