En un moment en el qual s'estan produint canvis fonamentals en la situació política d'Euskal Herria, a l'interior se'm barregen l'esperança i la por, com a molts altres. No oblido que la transició al final del franquisme, d'una manera molt vaga, no puc negar que la situació va millorar i que es va guanyar en democràcia, seria injust no reconèixer-lo. Però no tot es va fer bé. El vell règim, malgrat cedir a la nova situació, va continuar tenint un gran poder d'influència, i es van deixar notables foscos (no els més petits, la continuació de les forces de seguretat i del sistema de justícia a Espanya). Estem sofrint les conseqüències d'una transició encara totalment imperfecta.

Ara, una altra vegada, temo que l'era d'ETA o de la lluita armada no es tanquin sans i amb intel·ligència; si acaben, però a mig fer i a mig fer. Per què dic això? Perquè les circumstàncies auxiliars que han existit en altres processos de pau reeixits no s'accepten al nostre país; aquí es tracta de saldar amb una mica d'intimidació els comptes dels últims 50 anys i se senten temptacions bastant fortes per a instaurar la pau dels vencedors o dels més poderosos, que no és la veritable pau.

Alguna cosa semblança es dedueix, però dit amb molta més ombra i experiència, de la conferència que Brian CURRIN va oferir el passat estiu en el Palau de Miramar: “Analitzant els processos de pau que he conegut més de prop en els últims 20 anys, he identificat 9 requisits o condicions fonamentals: si es compleixen, permetran una solució negociada reeixida; a més d'aquestes faltes, menys possibilitats d'aconseguir una pau duradora”.

Aquests són els 9 requisits (i cadascun podrà comprovar fins a quin punt es compleixen o no en el nostre entorn):

1. A nivell polític, els protagonistes han de sentir una necessitat prioritària i compartida per a aconseguir una solució pacífica i negociada.

2. En tots dos costats, els líders polítics han de comptar amb el suport de les seves forces armades, unes de les forces de l'Estat, de l'exèrcit i de la policia oficial, i altres dels militants no oficials.

3. Es necessita un compromís permanent entre els protagonistes a favor d'una solució pacífica i negociada.

4. Un gran lideratge és un avantatge: Factor Mandela.

5. Es necessita un entorn que possibiliti una solució negociada, que garanteixi bàsicament les mateixes condicions a totes les parts i que sovint es coneixen com a mesures de construcció de confiança.

6. Es necessita un procés de pau estructurat i transparent.

7. Es necessiten mitjans de comunicació responsables que reconeguin la necessitat de la pau i que protegeixin el procés de pau com a causa nacional.

8. La ciutadania, a través de les organitzacions socials civils, ha d'estar implicada en les accions de pau en tots els nivells possibles.

9. Necessita ajuda internacional constructiva i imparcial.

Qui vulgui saber què pensa Currin sobre la situació d'aquests nou factors a Euskadi, l'editorial Elkar publicarà pròximament Euskal Herria: Pot acudir al llibre Realitat i Utopia.

Una dada il·lustrativa sobre com es vol “solucionar” el conflicte aquí és el tracte que es dona als mediadors o col·laboradors. Sent estrangers i persones alienes al conflicte, és de suposar que tindran la imparcialitat i objectivitat suficients, doncs no, aquí la seva intervenció ha estat considerada incòmoda i molesta per part de polítics pro-estatals, mitjans de comunicació, opinadores, en els millors casos, i menyspreada i insultada per l'orgull en molts altres. Crec que si es vol obrir finestres verdes –i no grises- al futur, és molt apreciable la col·laboració d'aquests intermediaris.

Així que Welcome Mr. Currin and the ICG!