argia.eus
INPRIMATU
José Ángel Herrero-Velarde
"Hem fet pel·lícules que odio en el Festival, és normal"
  • José Ángel Herrero-Velard decideix què veurem i què queda fora del festival, al costat d'altres sis persones. Per a això, aquest donostiarra de 66 anys, que porta més de 30 anys en les entranyes del festival, ha vist en cinc mesos prop de 500 pel·lícules, tres o quatre al dia, i ens ha reconegut que a vegades encerta en l'elecció, unes altres no.
Mikel Garcia Idiakez @mikelgi 2021eko uztailaren 16a

Vostè és notari de professió, jubilat, però va treballar com a crític cinematogràfic en diverses publicacions i com a director del cineclub Kresala. Sempre lligat al cinema.

De jovenet, la meva família va pensar a aprendre idiomes i un estiu em van enviar a París a estudiar francès. Era la dècada de 1960 i no vaig estudiar massa francès, però vaig trobar un cartell impressionant a les sales de cinema, clàssic i contemporani, mentre aquí la censura estava en vigor. Em vaig aficionar, vaig entrar de nou en el Cineclub Kresala i, com el Festival estava dirigit per una comissió representada per moltes associacions en aquella època, em van convidar a participar en nom de Kresala.

Porta en el Zinemaldia des de 1979. Havia canviat molt des de llavors.

Sí, sobretot la situació política. En aquella època la ciutat va viure un ambient càlid, van sorgir moviments i partits polítics de tota mena, la qual cosa va provocar nous vents, però també molts conflictes. Qualsevol cosa xocava i els que venien de fora se sorprenien dels enfrontaments que es produïen aquí, la gent de la indústria tenia reticències per a venir, teníem problemes per a portar pel·lícules, el Festival va perdre el seu caràcter competitiu… Tot estava en contra. Fins que Diego Galán va assumir la direcció en 1985, a penes sobrevivim, amb un director que fins llavors canviava constantment o amb un director que no entenia de cinema, i hi havia molts voluntaris, però poca professionalitat. Ho vam fer en unes condicions de treball molt difícils i tots els anys es deia que seria l'últim any; estic segur que si hagués passat algun any, el Festival hauria desaparegut per sempre. El que tenim avui dia és, en gran manera, conseqüència de la supervivència d'aquells anys.

També han canviat molt les coses cinematogràficament?

Vèiem llavors unes 200 pel·lícules, enguany gairebé 2.000, perquè tenim millors suports i els viatges estan molt millor organitzats. Per tant, tenim més a triar i també influeix en la qualitat de les pel·lícules que portem. És cert que també depèn de la collita de l'any, perquè a vegades per veure molt no trobes pel·lícules interessants i altres anys et sobren.

Recorda vostè especialment la collita d'un any?

Record que una vegada ho inaugurem amb Manhattan, de Woody Allen, i una altra vegada amb Apocalipse Now en la clausura, magnífiques pel·lícules, però que no van ser estrenades pel Festival, eren de segona mà. Avui dia demanem pel·lícules inèdites per a la Secció Oficial i és més difícil trobar treballs d'aquest nivell, però per exemple, en Cronenberg vam donar Eastern Promises fa uns anys i és una pel·lícula molt bona.

Per contra, el Festival de Cinema de Sant Sebastià de l'any passat va ser considerat dolent pels crítics.

Sí, però no va ser perquè no vam agafar les millors pel·lícules, sinó perquè la collita de l'any no va ser bona. Els bons directors, els que li donen una garantia, no sempre encerten. L'any passat el festival de Cannes va ser molt dolent i si el festival de Cannes és dolent, això significa que la collita de l'any és dolenta, perquè a Cannes no deixen escapar les joies. Enguany ha succeït el contrari: ha estat un any especial i el que hem pogut veure supera amb escreix a això de l'any passat.

És una gran responsabilitat estar en la Comissió de Selecció?

En teoria sí, però bo… És esgotador, això sí, perquè tens dubtes amb la majoria de les pel·lícules a l'hora de descartar. Està bé, però… què fer? Enguany hem vist 1.900 pel·lícules entre els set membres de la comissió, una mitjana de 500 en cinc mesos; és a dir, tres o quatre pel·lícules al dia; i has de tenir el cap molt despert per a decidir “aquesta pel·lícula sí, aquesta no, potser aquesta i que una altra la vegi”, però aquesta última opció no es pot aprofitar massa. Els nouvinguts tenen aquesta por: “Si jo dic que no, no?”. Per descomptat, si no, tots hauríem de veure més de 1.900 pel·lícules i és impossible. Si a algú li agrada la pel·lícula, no entrarà en directe, no s'accepten pel·lícules que hagin estat vistes per ningú en el Festival de Sant Sebastià i, almenys, hauran de ser visionades per uns altres.

Per quins criteris trieu les pel·lícules?

Que sigui interessant, que ens ofereixin una història que no conta això de sempre, que els actors facin una bona feina… jo el tinc en compte, però els criteris dels uns i els altres són diferents. Hi ha pel·lícules que jo odio i que s'han donat en el Festival, però és normal. Tinc suficient experiència per a dir “a mi no m'ha agradat la pel·lícula, però que la vegi una altra, que segurament li agradarà”. La majoria dels membres de la Comissió portem molts anys i ens coneixem perfectament, aconseguim el consens i fem apostes entre nosaltres, perquè quina pel·lícula tindrà un acolliment més calorós. Jo per exemple, el cinema en línia dura, hermètic, experimental, no narratiu, almenys en un principi no m'agrada, però en els festivals hi ha moltes coses així. El cinema que enalteix als crítics savis i espanta al públic en general em resulta més difícil, però un altre membre pot valorar bé si no és dolent i tirarà endavant.

L'any passat o fa dos anys els mitjans de comunicació de Madrid i la indústria ens van escorxar dient que posàvem pel·lícules que eren molt difícils, que no eren d'indústria. Perquè són els que ens han agradat. I ens van venir, “com és que no heu posat una pel·lícula així?”, perquè no ens ha agradat. De totes maneres, també intentem buscar l'equilibri perquè hi hagi un parell d'indústries, un altre parell més intel·lectuals…

En quina mesura tenen en compte totes aquestes crítiques, les de la indústria, els mitjans de comunicació, les del jurat…?

El jurat està compost per altres set persones i és lògic que no coincideixi amb la nostra opinió, no ens sorprèn. Quant a la crítica, no ho prenem tot en compte, però sí que ho llegim. Aquest festival, en contra del que molts pensen, ha de satisfer a molta gent: alta crítica (com Cahiers du Cinéma), crítica local, pública, indústria. Hem de tenir-ho tot en compte i la clau és fer una oferta que satisfaci a tothom; sabem que a ell no li agradarà aquesta pel·lícula, però si hi ha moltes pel·lícules que no li agraden, cuidat!

Tants anys d'experiència et seran d'utilitat en la Comissió de Selecció.

La pel·lícula em serveix per a jutjar amb més seguretat, però malgrat tot, tots fracassem alguna vegada. Fa uns quinze anys, vaig veure una pel·lícula dels Estats Units sol i la rechazé, perquè em va semblar una ximpleria, i després va tenir molt bon acolliment en altres festivals, després el director també s'ha fet famós… Hi ha moltes pel·lícules que veure i tots tenim un error així. És cansat, sobretot l'últim mes, però és un treball bonic, si t'agrada el cinema. A més, ocorre el contrari:L'home del costat argentí està ara a les sales i ha estat molt ben rebut per la crítica i el públic, així que en el seu moment el vaig triar per al Zinemaldia però els meus companys es van negar i no ho vam fer en el festival.

Com has comentat, la collita d'enguany ha estat millor que la de l'any passat. Com arriba la 59 edició?

No soc imparcial, però ho veig molt bé, sobretot perquè hi ha coses molt diferents. Hem aconseguit l'equilibri i hi ha més pel·lícules que anomenaríem per al “públic en general” que en altres anys. Potser la crítica no hagi posat tan bé aquestes pel·lícules, però al públic li agradaran i per a mi això és positiu. En les seccions de Zabaltegi i Nous Directors hem introduït una línia més dura, precisament perquè amb els nous directors busquem que portin ofertes i alternatives innovadores, millor o pitjor, però que portin idees especials, que ens sorprenguin. En la secció Especials també portem una oferta que no deixa indiferent a ningú, polèmica en moltes ocasions, pels temes que aborden i per la manera d'acostar-nos a ells. I per a acabar, Intouchables, una comèdia molt clara i animada, tancarà el Zinemaldia, la gent riurà molt i acabarà el festival amb una gran sensació de benestar.

Però per exemple, en la secció Made in Spain donareu el Torrent 4. També tenen cabuda en el Zinemaldia?

En la secció Made in Spain el criteri és el següent: entre totes les pel·lícules estrenades l'any, les que han treballat bé en festivals i les dues o tres que han tingut èxit en sales, perquè com ho han aconseguit, podem pensar que hi ha alguna cosa. Al cap i a la fi, es tracta d'una secció dirigida principalment a gent i a la indústria estrangera, ja que els d'aquí han pogut veure aquestes pel·lícules per endavant.

Ha trobat algun director que li hagi sorprès especialment?

Molts m'han sorprès, però hi ha alguns que et sorprenen amb la seva primera pel·lícula, esperes ansiosament a la següent i no és bona. En la trajectòria del director cal esperar a la quarta o cinquena pel·lícula per a confirmar que és realment bona. Les troballes són estranyes, no apareixen tots els dies i cal prendre amb cura els elogis de l'òpera preval d'algú. En aquesta edició, no obstant això, hem inclòs en la secció Perlak [L’envahisseur] la pel·lícula del belga Provost (primer llargmetratge), que va obtenir molt bons resultats amb els curtmetratges. Però abans de dir “És un nou geni”, vagi amb compte, sense pressa, té la seva primera pel·lícula, però és cert que és un director que cal seguir de prop.

Com veu el Festival de Cinema de Sant Sebastià en salsa de festival internacional?

Cada festival té la seva personalitat i els seus objectius, i cadascun sap on està, fins a on pot arribar i en què pot millorar. Donostia-Sant Sebastià és la més petita de les grans, amb Venècia, Cannes i Berlín, però és la més gran de les grans cites musicals que hi ha. Som el festival més important per a Llatinoamèrica i potser caldria millorar la repercussió internacional. Per exemple, als Estats Units no fan cas als festivals europeus, tenen Hollywood i per a ells el cinema estatunidenc és el mateix, però a Europa i Àsia podem fer passos endavant.

Vostè veu principalment el cinema de festivals, sens dubte diferent del qual s'ofereix comercialment. Què perdem els que estem fora d'aquest circuit?

La veritat és que les pel·lícules de països llunyans, de petita producció, no arriben a les sales comercials sovint i moltes d'elles són interessants. Nosaltres també som conscients que aquesta pel·lícula està molt bé, però que mai s'estrenarà. Què es perd el que no té aquesta possibilitat? La diversitat, l'oportunitat de conèixer noves perspectives, la mirada d'altres països, altres maneres de fer cinema… perquè el cinema comercial és bastant uniforme, alineat en gèneres concrets i mastegat. La veritat és que és un privilegi, a més som els primers a veure la pel·lícula i no ens podem queixar.