Les revoltes àrabs tenen alguna cosa en comú?
Hi ha, des de Bahrain fins a Mauritània, elements que tots aquests pobles comparteixen. D'una banda, sofreixen dictadures molt brutals. D'altra banda, tenen una població molt jove. Els més joves, perjudicats per la vida i la misèria sense futur, reprimits i humiliats durant anys, s'han rebel·lat contra les dictadures. Les revoltes són nacionals, socials i democràtiques; els tres conceptes estan relacionats entre si. Són els batecs a favor d'una segona independència: En la segona meitat del segle XX, els processos que suposadament van ser alliberats del jou colonial busquen ara una veritable independència que no s'ha aconseguit. Són revoltes nascudes de manera natural i que s'han estès ràpidament des de Tunísia a altres països àrabs: moltes vegades oblidem que la solidaritat orgànica dels àrabs és molt fort.
Després de tants anys de dictadures, hi ha algun moviment o partit en aquests pobles?
L'esquerra ha estat triturada, anul·lada i reprimida sistemàticament. No obstant això, en països com Tunísia o Egipte, ha continuat treballant en la clandestinitat. No obstant això, totes aquestes forces polítiques, fins i tot islamistes, han estat sorpreses per les revoltes. Al principi van ser perseguits per les revoltes i, més endavant, els camps físics presos pels rebels, el Kasbah de Tunísia, la plaça Tahir del Caire, han servit per a educar políticament als joves. Aquests fets han creat una gran oportunitat per a treballar conjuntament. Pensava que el món àrab dormia profundament o estava dominat per l'islamisme extrem enfront de l'esquerra eurocèntrica, quan ens apareixen rebel·lions totalment democràtiques, deixant fora de joc a l'islamisme. L'extremisme islamista ha hagut d'adoptar característiques tèbies i democràtiques. La imatge que fins ara teníem del món àrab està en perill.
Tenint en compte els recursos repressius
que tenen aquestes dictadures, poden guanyar els rebels?
Ningú esperava aquests moviments. Ni tan sols les grans potències que encara fan costat als dictadors de Bahrain o Iemen. En l'actualitat, les potències que mai han deixat de ficar la mà s'afanyen per neutralitzar les revoltes. En alguns llocs s'està utilitzant la força militar de manera paradoxal: Ajudar als rebels libis és la millor manera d'acabar amb les revoltes i de crear problemes a Tunísia i Egipte. En el nord d'Àfrica, els interessos d'Occident són molt forts. La Unió Europea (UE) i els Estats Units es neguen a qualsevol ruptura sobirana que posi en risc els seus interessos. En altres països, en canvi, es pretén obstaculitzar el desenvolupament dels aixecaments donant suport a una gran repressió. No obstant això, estem a les portes d'un nou Orient Pròxim. A Egipte, si bé encara tenen un govern militar, estan a punt de jutjar a Mubarak i han anunciat que ampliaran la frontera amb Rafah, que s'uneixen a la reconciliació palestina. A Tunísia, en quatre mesos, s'han aconseguit més coses que en la transició espanyola dels 35 anys.
A diferència de Tunísia, hi ha una guerra a Líbia.
Cal comptar bé això de Líbia. El 14 de febrer van començar les protestes com les de Tunísia, conduïdes per joves que es van sumar a la protesta. El 17, Bengassin, va ser escenari d'una massacre; encara que diversos mitjans van apuntar al fet que s'havia produït per via aèria, l'atac va ser perpetrat per milicians de Gaddafi. Alguns militars van decidir protegir la població donant als manifestants calashnikov i obusos obsolets, la qual cosa suposa pocs avantatges per a les milícies ben armades. D'altra banda, aquí estan les paraules de Gaddafi: Acusa a Tunísia i a Egipte de fer sortir als joves a “drogar-se” al carrer. També va anunciar la guerra contra Tunísia, encara en marxa, que està bombardejant els llocs fronterers. El 14 de gener, a pesar que Ben Ali va ser destituït, Gaddafi va continuar secundant-ho, amenaçant amb ser el millor governant possible per als tunisians i amb enviar a les milícies. La part d'aquests estats és el petroli: Líbia és un proveïdor inevitable de petroli i gas; Europa no podia permetre que se suspengués el subministrament, i, instigada per Sarkozy, es va posicionar a favor dels rebels. Però quan la situació militar va donar la volta, era massa tarda per a canviar de postura, havien de fer costat als rebels com sigui, i entre ells l'OTAN. Ha estat una desafortunada decisió: per als libis, per a les revoltes àrabs i per al propi revòlver. Europa, que fa costat als dictadors de Iemen o Bahrain, no té problemes per a negociar amb Gaddafi, però els fets ocorreguts a Tunísia i Egipte l'obliguen a continuar amb el seu pretès discurs democràtic.
Quin és el paper d'Israel?
Encara que sembli que està fora de l'opinió pública, tot el que succeeix en el món àrab té la seva influència en el conflicte palestí, i darrere de tots els esdeveniments està la força israeliana. Israel, avui dia, està terroritzat per les revoltes i està utilitzant tots els mitjans per a destruir-les. Unes vegades directament i altres per mitjà d'aliats. Malgrat que són enemics, ha deixat clar que el règim de l'Assad a Síria és el millor aliat que pot tenir. No ha fet res per a canviar aquest règim, sinó que, per contra, ho sosté en secret. Egipte ja no és el mateix aliat que abans, ja que l'actual govern ha de coincidir amb algunes de les demandes dels ciutadans. Egipte és el principal subministrador de gas a Israel –gràcies a contractes vergonyosos–. Per contra, L'Assad, està amenaçat pels ciutadans que tenen una actitud més dura davant Israel. I és que L'Assad no ha fet més que vigilar les fronteres d'Israel, mai ho ha demanat de bo de bo en el Gol. Aquesta tèbia actitud és una de les fonts de la inquietud dels sirians. És un moment molt interessant, i tenint en compte la ideologia i la història d'Israel, qui sap quin serà la resposta.
I com ha afectat tot això a Palestina?
La reconciliació entre Fatah i Hamàs és una conseqüència directa de les revoltes. En aquesta situació, és normal que Israel alimenti la contrarevolució. Caldrà veure la postura que adopten els Estats Units: poden acceptar canvis superficials, almenys en públic, perquè estan pressionats pels moviments populars. Però qualsevol tipus de democràcia que pugui haver-hi en el món àrab és incompatible amb l'Estat d'Israel.
Aitor Esteban izango da EAJko EBBko hurrengo lehendakaria eta jeltzaleek salduko dute horrela, zuzendaritza berrituta, buruzagitza berria prest dagoela alderdiaren berrikuntza prozesuarekin jarraitzeko.
Grup Itzal(iko)
bagina: Flores de Fang.
Actors: Els comentaristes seran Araitz Katarain, Janire Arrizabalaga i Izaro Bilbao.
Adreça: IRAITZ Lizarraga.
Quan: 2 de febrer.
On: Saló Sutegi d'Usurbil.