El so de les ones, l'esforç dels segadors, l'aterratge d'un avió, les reivindicacions d'una manifestació o el balanceig de les campanes. Euskal Herria està plena de sons, de sons que s'esvaeixen i es creen cada dia. La web soinumapa.net va néixer en 2005 amb la intenció de rebre-les. “Ningú nega que és important recollir fotos antigues per a la nostra història. Però mai es fa una recollida de sons, i moltes vegades em sembla que els sons tenen la mateixa capacitat que les imatges per a guardar la informació, i moltes vegades fins i tot més”, afirma Xabier Erkizia, membre i músic de Soinumapa. Una fotografia reflecteix una realitat instantània, mentre que la gravació d'un so conté més informació. Per això, Erkizia ha subratllat la importància de disposar d'un arxiu acústic propi per a conèixer el nostre passat, present i futur. Però el nostre patrimoni, en molts casos, continua estant en mans privades.
En paraules d'Erkizia, diverses persones del món de la música "van començar a desenvolupar una nova manera de treballar". Van començar a registrar els sons de l'entorn amb la intenció de fer música amb ells, però es van adonar que se'ls acumulava més material del que utilitzaven per a les seves composicions. Tot aquest material s'estava quedant en mans privades i “pensem que podia ser d'interès per a altres persones”, diu. En aquella època no existia cap arxiu sonor, “i els pocs que hi havia estaven en mans de les ràdios”. Per això, van començar a crear un arxiu que estigués a l'abast de tots.
Eren els temps de creació de la Web 2.0 i van pensar que aquest format podia ser interessant. Es tracta d'un lloc web holandès anomenat SoundTransit, que "proposava viatjar a través dels sons. I les gravacions pujades eren fruit de la participació dels usuaris”. Aquest sistema es va prendre en la base i es va simplificar “al no ser tècnicament molt bo, vam fer el que vam poder”. No obstant això, el nou producte creat era un sistema eficient. Diversos projectes similars que s'estaven desenvolupant a l'estranger van mostrar interès i els van preguntar pel sistema de la web. Per això, van crear una aplicació per a fer mapes de sons, i des de llavors, Soinumapa ha estat el punt de partida de diverses pàgines web.
A pesar que el format i els continguts de la web s'estaven definint, encara no s'havia decidit el caràcter de les gravacions, ja que no el tenien molt clar. “Mentre caminàvem donant tornades amb la creació de Soinumapa, ens trobem en la mediateca d'Arteleku amb una obra de la mexicana Luz María San Gil”. Es tractava d'una col·lecció de dos discos, composta per nombroses gravacions realitzades al País Basc. Una nota exterior deia: “Si en el futur qualsevol vol donar qualsevol ús a aquests sons, és lliure”. “Va fer el seu segell particular Creative Commons”, diu Erkizia. Aquesta col·lecció va ser el punt de partida del projecte Soinumapak, que fins llavors estava treballant en la idea del projecte, però que tenia diversos punts: com etiquetar i classificar, com recollir... I aquest disc els va donar moltes claus en aquest camí.
Una vegada posat en marxa el sistema, els membres de Soinumapa van buscar la interacció dels usuaris i van crear el projecte remapa, que ara es denomina Golding. Allí, els músics havien d'agafar una gravació de la web i crear una cançó amb ella. A canvi que cadascun agafés un arxiu de Soinumapa, ell també havia de penjar una gravació en la web. D'aquesta manera, cada setmana es van crear una nova peça, i en el termini d'un any es van fer 33 cançons.
No obstant això, en l'actualitat tots els esforços se centren en Soinumava, on ja hi ha més de 600 gravacions en la web, fruit de l'aportació voluntària d'al voltant de 60 persones, i esperen que aquesta xifra vagi creixent en la mesura en què sigui un projecte participatiu.
Però a més de les gravacions que pugen els usuaris, Soinumapa també compta amb un grup editorial de sis persones. Cada tres mesos s'organitzen noves campanyes; per exemple, fa poc s'han dedicat a recopilar les gravacions dels carnestoltes, i l'estiu passat es va treballar amb els més animals. “Però això no vol dir que no anem a fer més gravacions de carnestoltes o d'animals”, diu Erkizia. I és que, al marge d'aquestes campanyes, reben nombroses gravacions dels usuaris, “i tots tenen un interès especial per a nosaltres”.
De cara al futur, les labors d'ampliació de l'arxiu s'estan duent a terme de manera contínua. “El nostre objectiu és recollir els sons que es produeixen diàriament”, ha explicat Erkizia. “Hi ha altres mapes que observen els sons que estan desapareixent, però això és molt difícil. I a més té un risc, perquè el so es pot convertir en fetitxe”. Segons Erkizia, si ell grava alguna cosa és perquè ha sentit alguna cosa que li interessa, “però el que has sentit no es tornarà a repetir. Això genera un punt de frustració, però també t'obliga a estar alerta”. Com ell mateix diu, treballar amb el micròfon és l'art d'arribar tard.
“Grabazioak teknikoki Euskal Herrian XX. mende hastapenetan hasi ziren arren, soinuak aspalditik erregistratzen dira, baina era ezberdinean”, dio Xabier Erkizia musikariak. Gogora ekarri du, esaterako, Victor Hugo idazle frantsesaren Pasaiako deskribapena. “Soinu hutsa”, bere hitzetan. Edo Bitoriano Gandiagaren idatzi eta poemetan ere “soinuak ikaragarrizko garrantzia” daukala azpimarratzen du. Uneren bateko euskal gizartea irudikatzen duten soinu idatzien artxibo bat badugu beraz, kanpoko eta bertako literaturan. Baina horiez gain, artxibo akustiko aipagarria ere badaukagu gurean. Grabatuta dauden Euskal Herriko lehen soinuak 1900 ingurukoak baitira. Urte hartan Parisen egin zen erakusketa unibertsalean aurkeztu behar zuten fonografo batekin proba batzuk egin behar zirela eta, Hendaia, Irun eta Hondarribia ingurura etorri ziren bertako giro soinuak grabatzera. Gaur egun ordea, artxibo hori Austrian dago, “eta inork gutxik daki dokumentu hori badenik ere”, dio Erkiziak. Lehen grabazio horri balio eskasa eman zaiola uste du, “ez daukagulako gure artean, eta ez dugulako entzun. Baina denoi interesatuko litzaiguke hots horiek entzutea”.
1950ko hamarkadan ere atzerritik etorri ziren gurera bertako soinuak grabatzera. Kasu honetan Alan Lomax musikari estatubatuarra gerturatu zen. Batez ere euskal musika erregistratu bazuen ere, kaleko giroa ere grabatu zuen. Orain dela gutxi argitaratu dira Lomax-ek Nafarroan eta Bizkaian grabatu zituen dokumentu haiek “Egiten ari garen lanaren aurrekaria izan zela esan daiteke”.
Gure garaira inguratuz, Nafarroako Unibertsitateko irakasle batek Iruñeko mapa akustikoa osatu zuen 1996an. Sarera ere igo zuen, “baina gaur egungo nabigatzaileek ez dute irakurri ere egiten”. Berarekin harremanetan jarri ziren Soinumapa egitasmoko partaideak, eta bere artxibo hori webgunera ekarriko dute laster.
Aitzindari hauen guztien soinuak batzeko lanetan ari dira Soinumapako kideak, “gure helburuetako bat baita artxibo pribatu horien inguruko berrikusketa egitea, eta ahal den heinean publiko bilakatzea”. Gaur egun teknika asko daude gure inguruko soinuak erregistratzeko, eta horregatik “gure belaunaldiari gertatu zitzaiona berriro gertatu ez dadin lan egingo dugu, soinuak erregistratzen eta denen eskura jartzen, hain zuzen”.
A vegades no sé si no és massa. Treure el tema mentre estem en la pipa, parlant de qualsevol altra cosa. A nosaltres ens agrada parlar en veu alta, no deixar gairebé cap silenci, teixir les veus, que tirar més forta. Parlar del seu, d'això de l'altre, del que hem vist en les... [+]