Com en televisió, en els periòdics s'havia vist pertot arreu el rostre de la periodista Florence Aubenas. Durant 157 dies va romandre captiu en mans dels rebels iraquians, observant a tota França. Quan li ho va comunicar al seu entorn –ser una de les dones que durant uns mesos no poden viure fent els pitjors treballs– li van recomanar que canviés el seu nom i el seu aspecte, li van decapitar, es van vestir robes precioses... Ho va fer al revés: quan va començar a buscar ocupació amb un nom i una aparença reals, d'una oficina a una altra, el diàleg en el treball aquí i el curs curt aquí, ningú el va reconèixer.

El llibre va ser publicat per Aubenas en la primavera de l'any passat. Va batejar al Quai d'Ouistreham perquè d'aquella molla surt el ferri a Anglaterra, que va ser el seu lloc de treball. Va tenir un gran ressò a França. Ara s'ha emès en anglès, sota el nom de Night Cleaner (Netejadora nocturna). No s'ha difós en castellà.

Aubenas es va presentar al febrer de 2009 en l'oficina Pôle emploi en la localitat normanda de Caen, en el Setmanari Nouvel Observateur.

Va donar el nom i els cognoms originals i va relatar el nou estat inventat: Dona de 48 anys, mare de dos nens que no ha treballat en els últims anys perquè vivien còmodament amb el sou del seu marit, acabada de separar d'ell i sense una altra titulació que la de batxillerat. “Estic disposat a qualsevol treball”, va dir a qui recollís les sol·licituds d'ocupació, i aquest va respondre: “Això és el que tots diuen”. A partir d'aquí, el llibre es completa amb penes i fatigues. Com ella, milers de dones més podien signar.

Va tenir sis mesos per a conèixer bé les aventures de les dones que es dessagnen en les professions precàries. “Un quart d'hora després de començar els meus genolls es van inflar i els meus braços es van ratllar”, confessa. Però no per a trobar un gra de treball. Treball? Unes quantes hores al matí primerenc i a la tarda, en el ferri que va a Anglaterra, en els càmpings, en les oficines.

El periodista volia demostrar en la pell com viuen avui els francesos més vulnerables, que s'enfronten als 700 euros mensuals de viatge que els espera. Va llogar un minúscul apartament que costa 348 euros al mes. Però amb el que va guanyar en sis mesos de negror no aconseguiria pagar totes les despeses. Li va agrair que guardés els beneficis del llibre escrit sobre el cas Outreau –famós succés basat en denúncies de pederàstia que va culminar amb un error del jutge–.

La ciutat de Caen, amb uns 120.000 habitants, ha estat un centre industrial. Molt destruït durant la Segona Guerra Mundial, el general De Gaulle va col·laborar amb una consideració especial. En els últims anys ha perdut la major part de la indústria, deslocalitzant les seves manufactures cap a països més pobres.En aquesta
mena de llocs destaquen els canvis en les condicions de vida dels treballadors en les últimes tres dècades. Tant les empreses privades com les públiques, així com les institucions, han externalitzat funcions completes per a destinar-les a les subcontractes. Per exemple, la neteja. Quines empreses o ajuntaments tenen avui a la netejadora com a personal propi? Ni a Caen, ni a Lasarte-Oria.

Tot el dia o a l'espera o a la carrera

Una dona en situació d'extrema necessitat acudirà a les agències d'ocupació, on descobrirà, la primera sorpresa, que no n'hi ha prou amb “voler treball”. Hi ha centenars de persones treballant com ell, ha d'actualitzar el seu currículum, fer cursos, demostrar que està motivat al que pugui ser major. Haurà de realitzar tots els esforços sense cobrar.

Una vegada superat això, el problema més greu no és que els llocs que se li ofereixen no siguin fixos: Haurà de ficar les hores dividides com “en tires”, uns exemplars aquí, uns altres allà lluny. Per a no arribar a guanyar 700 euros al mes.

Per a poder moure's d'un costat a un altre des del matí fins a molt tard en fosquejar, serà necessari que algú se l'emporti o li cedeixi el cotxe. Amb alt risc de penjar. “De sobte em vaig adonar del fràgil que era la meva nova vida i vaig sentir que estava a la mercè de tot”, ha escrit Aubenas.

En aquests tallers precaris el temps també és diferent. Sempre a l'espera d'una entrevista de contractació, d'un autobús, d'un viatge o de la marxa dels empleats “oficials” que simplement es retarden. Moltes hores sense contrapartida per a fer un nombre d'hores pagades.
L'hora de treball és com una xiclet, pot ser més llarga si convé al seu patró: “L'anterior netejava aquesta oficina en 2 hores, però, segons els nostres càlculs, vostè pot fer-ho en 1,5”, li dirà l'amo, encara que després Aubás també necessitarà dos per a acabar la tasca... 30 minuts menys cobrats. No és d'estranyar que es produeixin enfrontaments amb aquests ritmes, ja que els netejadors sovint treballen en grups.

Aubenas, no obstant això, s'ha sentit especialment afectat per la falta de sensibilitat dels treballadors “normals” i de la ciutadania. “Molts pensen que és un compliment dir-li a la bugadera que és invisible. Estem molt a gust amb tu, ni et veiem”.

Compte en el seu llibre la cruel anècdota que una vegada Aubenas va entrar a netejar les oficines com tots els dies quan tots els obrers havien marxat. Una parella es va detenir i es van posar a fer l'amor allí. Florence escombrava al seu costat, però els dos van romandre junts com un atuell més, com un ingredient més de l'escombra. S'havia tornat invisible.
En comentar el nou llibre en anglès, Madeleine Bunting compara a Florence Aubenas amb The Road to Wigan Pier, publicat per George Orwell en 1937. Orwell era un delator, reivindicava una societat diferent. La d'Aubén li va semblar més crua i fosca. Els treballadors viuen avui més desesperats. “Marquin, humilien, persegueixen i aixafen a tants assessors, formadors, patrons i caps d'equip (...) És cruel que es perdi la condició de persona en una cultura que fomenta contínuament la individualitat de la persona”.

Encara en els mitjans de comunicació l'estrès es considera un problema dels executius i dels quals tenen responsabilitats importants. Per contra, les persones que viuen fonamentalment en l'estrès i perden la salut són moltes les treballadores que treballen en ocupacions precàries, amb freqüència dones.

Florence Aubenas ha denunciat en algunes de les presentacions del llibre que la resta de treballadors i treballadores tenim interioritzada la invisibilitat dels i les netejadores. “Qui ha decidit que les oficines funcionin quan estan buides? No poden fer la neteja mentre nosaltres estem treballant? I les institucions no poden organitzar per blocs les neteges de les residències pròximes?”. Com no els veiem...