Estamos al poble d'Orio, a Guipúscoa. Estem xerrant amb Arantxa Arrillaga, que ens està explicant el projecte de barri que han posat en marxa Topagunea i UEMA. Un dia dos nens entren en la classe. “Hola Rafkat! Com està vostè? També ha vingut el teu germà Suleiman?”, “Hola, sí, ha vingut el meu germà”. A les classes de basca que es realitzen dues vegades a la setmana acudeix el germà major dels nens de 8 i 10 anys del Pakistan. No va venir avui, però sí Rafkat i Suleiman. Moltes vegades venen a jugar... i com després ens ensenyaran, també a aprendre.

Arrillaga, dinamitzadora del projecte del barri d'Orio, i jo hem callat perquè ens venen veïns i veïnes: Ousmane, Richard, Ahmed, Omar, Moussa i Sama; els sahrauís Ahmed i Sidi; el nicaragüenc BRYAN; l'hondurenya Claudia; i les oriotarras Ane Mirin i Ane. Arrillaga ens ha posat en el borobil i, passant la pilota, cadascun s'ha presentat a si mateix: “Jo soc Omar, jo soc del Senegal, jo viu en Orio”. La majoria s'ha presentat amb dificultat. Els veïns d'Arantxa Arrillaga, Ane i Ane Mirin estan a la disposició de la ciutadania per a ajudar-los. De fet, el programa del barri recull en els seus cursos a qualsevol que no sàpiga basc (veí) i al qual sap basc (veí).

Deixem la pilota i ens trobem per parelles per a tornar a presentar-nos. Davant tenim a Ousmane, un senegalès de 29 anys, que ha estat detingut al Senegal. Es desembolica alguna cosa més en basc que per a presentar-se i el periodista li treu el suc. És cuiner d'un restaurant. Amb el cap el fa en castellà, només el fa de broma. Wolof és la seva llengua materna, sap una mica de francès i ha après castellà.

Exercicis divertits

Ningú ha agafat bolígraf a la mà, no hi ha pissarra. Les úniques referències escrites estan en les parets, en una paret les paraules per a descriure a la família, en l'altra les paraules clau per a la presentació personal, en la següent els dies de la setmana. Els/as veïns/as tenen nivells d'estudis molt diferents, pot ocórrer que qui té estudis universitaris i a penes sap escriure estigui amb ells. Segons Arrillaga, “cal anar a una velocitat moderada i les sessions han de ser dinàmiques. Els costa assimilar un nou idioma i repetim moltes coses”. La presentació es fa amb freqüència, i així seguiran fins a assimilar l'après.

El següent exercici ha estat molt divertit. Un o dos voluntaris han sortit de l'habitació i s'han “col·locat bé”: un davant de l'estufa, un altre al costat de la finestra i l'altre a l'esquerra de la porta. El nen pakistanès Rafkat i el sahrauí Sidi han intentat dificultar el treball dels seus companys, amb un gran rellotge sobre el cap, ocultant la cara... “Sidi darrere del rellotge... no davant... no”, tots riuen.

Prenent mesura a l'experiència

El projecte del barri s'està desenvolupant en diversos municipis. Orion porta més de vuit mesos en el món. L'objectiu és que els que no saben basc (no té per què ser estranger) puguin acostar-se al basc i obrin les portes a les seves cultures i idiomes. A Arantxa Arrillaga la tècnica de basca de l'Ajuntament, Jabier Zabaleta, li va demanar que fes el projecte. Ella va assentir immediatament. Per a llavors ja havia estat professor del grup Aisa, les escoles de basca per a immigrants, i ja ho havia fet: “60 hores, quatre llibres... veia la necessitat d'una altra manera”. Li va agradar molt el plantejament teòric del barri. El repte consistiria a convertir el projecte en una experiència: “Com fer-ho? Ningú m'ho va dir. Cal inventar-ho, crear-ho”. Seguint la paraula utilitzada per Arrillaga, calia “saltar”, i fa uns vuit mesos van començar amb força. En Orio hi ha 370 estrangers. La idea inicial era que la major quantitat possible de gent s'unís als cursos. Van començar unes 20 persones i després Arrillaga ha vist que hi ha molta feina per gestionar un equip d'aquest tipus. En els començaments, a més de les dues classes de basca de la setmana, es duien a terme un altre tipus d'activitats, com a sopars i recitals de cant. Ara, els dilluns i dijous es reuneixen unes deu persones, unes no fallen i altres es mouen. L'escuma inicial s'ha calmat i ara Arrillaga gestiona més tranquil·lament a l'equip.

En classe tracten de recrear situacions quotidianes com a salutacions i trucades telefòniques. No obstant això, utilitzen al carrer el poc que s'ha assimilat al basc? “Tenen relació amb els veïns, amb els bascos que venen a les sessions, al carrer és molt difícil tenir contacte amb els d'aquí. Bé, més que molt difícil, fa falta temps”.

No necessiten el basc, han après el castellà per casualitat. Els concursants s'han acostat als programes amb curiositat i també amb ganes de conèixer a la comunitat euskaldun.

Gairebé tots han donat el seu assentiment i han trucat a la porta de la cambra perquè es posi enfront d'ella. “Jo soc Moussa, vull una noia basca”.