En els últims quaranta anys, els salts polítics d'alguns han estat majors que els canvis lingüístics. Qualsevol pot recordar, sense necessitat d'esmentar, que ha passat de ser un fervent patriota a ser nacionalista espanyol.

No són tants els salts mortals que s'han donat en el camp de la llengua, com si la inclinació a la llengua fos més fervent que a la política, o com si els esforços arrelats en les apostes del basc anessin més enèrgics que els que s'han esforçat en les pròpies apostes dels partits.

No obstant això, si conec a algun periodista que, després de considerar traïdor al director que li va demanar que treballés també en castellà, ha exercit tota la seva vida professional en castellà. Com conec, encara que em va dir que en defensa del basc havíem de ser “feixistes” –fa 35 anys i en la Fira de Durango–, algun escriptor que ara escriu molt –i a favor d'algun partit– en castellà.

El problema no és si l'escriptor, el periodista o el sursumkva ha d'escriure en basc o en castellà. El que passa és que no es pot ser “feixista” en res. No contra ningú, però tampoc a favor d'un mateix.