argia.eus
INPRIMATU
Estratègia escèptica
Angel Erro @angelerro 2011ko martxoaren 29a
Antton Olariaga
Antton Olariaga

És un recurs conegut. Totes les pel·lícules amb fenòmens paranormals ho utilitzen, gairebé per definició, en la seva estructura. Li agrada el cinema, gairebé per definició, el canvi, el desenvolupament i –no vaig voler dir– la traïció. I a tots ens agrada la ficció, i a tots ens relata una ficció, fins i tot canviant, encara que potser no sabem encara el que ens farà fer, convèncer-nos, trair a algú o a alguna cosa, mentre nosaltres continuem sent iguals a nosaltres mateixos.

En les històries d'alienígenes, de noies posseïdes pel diable, de la vida després de la mort, veurem els fets sota els ulls de l'escèptic, del creient, del científic, per a portar-nos amb ell. Aquesta campanya sistemàtica per a embrutar l'actitud crítica sempre m'ha fet sentir una gran ràbia. Algú, un comitè científic internacional de la UNESCO, Javier Armentia, hauria de portar a Hollywood als tribunals. En la ficció s'imposa l'opció més insensata. Per exemple, la felicitat. Però això és per a un altre dia. Aquesta estratègia condiciona la percepció de la realitat en detriment.

S'aprofiten del criticisme del protagonista per a donar credibilitat, però l'objectiu últim, o mal indirecte, és el desprestigi del dubte, la intensificació de l'actitud creient. Dit per Sisè Empíric: “De la mateixa manera que l'home que ha pujat a un alt lloc no és possible deslliurar-se d'una puntada de peu amb l'escala que ha utilitzat fins aquí, no és improbable que l'escèptic, una vegada que ha arribat a provar les seves tesis –com una escala, amb un argument que demostra que el mitjà de prova que ha utilitzat no existeix, per dir-ho d'alguna manera–, es posi a destruir el seu propi argument”.

Tothom sap, per a concebre bé l'exorcisme, que ha de recórrer a un sacerdot que ha perdut la fe, que el somriure d'un nen desarma a un ancià vell invàlid, que la poesia és implacable, que vostè mai havia cregut en tals ocasions, però que aquest endeví ho havia endevinat tot, incloent el que acaba de sopar i el que havia de dormir, només amb mirar-me als ulls. Tothom sap, com sap que, després de caminar i de donar voltes, acabaré per expressar una opinió esperançadora en aquest escrit (si atrec a algú per mi), no té més remei que acudir al que podríem dir l'argument de la nova creença, o l'argument ad conversum, per a convertir qualsevol argumentació en una argumentació blindada i incontestable.

Tindria èxit el cristianisme si Paulo de Tartso no hagués atestat el seu canvi d'opinió? Si el neoliberal més salvatge ha lluitat abans en els moviments de l'esquerra, no hi ha res que pugui fer-li front. Després d'haver estat en ETA, ETA abans, el nacionalisme més tard, i els que han denunciat l'esquerra per fi, tindran una autoritat moral que jo –esforço– mai tindré.

M'estic ficant en l'edat, i un dels principals temors que tinc a l'envelliment és que jo, amb tota la raó del món, no tinc quines creences que em prenguin, a quin enemic donaré la raó i el model. Encara no soc massa perillós, però mostro el que poden ser els primers símptomes, no els nocius, o almenys així ho crec (i sempre ho crec). ), Richard Wagner, que fins ara se m'havia fet apte per al mal de cap, és el que avui comprenc amb major gust. Lector, vostè també hauria de palpar; li agradaria, per exemple, Isoldes Liebstod.