Fa uns mesos vaig estar en una xerrada sobre grups de consum. En aquest, un membre del sindicat EHNE va explicar la dinàmica i filosofia d'aquests grups. A partir de llavors, em torno amb aquest tema, i com les ones successives que es produeixen en llançar pedres al riu, així és com començo a desenvolupar els meus pensaments, a estendre'm i a eixamplar.
Aquesta és la seva tesi: la terra que tenen els agricultors del nostre entorn per a conrear-la és cada vegada pitjor, per la qual cosa resulta més cara. D'altra banda, en els últims anys s'han anat perdent molts tipus de plantes autòctones, per la qual cosa els tipus de llavors són cada vegada més escassos. El mercat de les llavors està controlat per grans empreses del sector, que al seu torn venen els productes fitosanitaris necessaris per al seu tractament. Els agricultors es veuen obligats a realitzar produccions cada vegada més intensives per grans inversions econòmiques. Després, els grans magatzems compren la seva producció. En un principi s'acorda un preu, però en el següent se'ls diu que han de baixar els preus, si no se'ls comprarà la producció, i així estrenyen cada vegada més.
Però segurament, quan comprem en els grans magatzems no som conscients d'això. No ens adonem que darrere de cada producte barat pot haver-hi treball en condicions indignes, un treballador forçat, sigui nostre o d'altres països, és igual. No ens adonem que la malvada cadena que hem esmentat porta amb si la destrucció: paraules, idiomes, costums... Mentrestant, les botigues dels nostres barris, dels nostres pobles, van desapareixent i els carrers es van apagant. I també la cultura i la manera de veure el món.
En
aquests temps en els quals l'economia ens ha vençut, els valors instrumentals han prevalgut sobre els propis valors, volen convertir-ho tot en intercanviable. Així ho posen de manifest certs fets en els quals els interessos “estratègics” dels estats s'anteposen als humans i a la dignitat humana. Com a exemple el succeït en Aaiún: en lloc de denunciar la massacre, en dos mesos han signat acords comercials amb el Marroc, sense cap mena de trava.
Mentrestant, uns altres es dirigeixen a Gaza, on se'ls ajuda humanitària. Perquè en el si d'una societat civil compromesa encara perviuen valors propis, com la solidaritat. I perquè existeixen, puc imaginar als joves de Gaza tirant pedres al riu, en un territori lliure i sense soldats. Perquè entre tots hem creat les condicions. Nosaltres, els que creem en això, lectors.