La bogeria de Brooklyn (Brooklyn Follies, 2006) ens anticipa, a través de la seva novel·la, les primeres pinzellades d'una vida que acabaria amb els esdeveniments de setembre de 2001. Al costat d'un final “feliç” de la novel·la, aquella vaga imatge que donava inici a un projecte que havia deixat obert, Sunset Park s'ha convertit en un autèntic quadre que representa el món després del 11-S. No és una mera anàlisi descriptiva de la societat el que fa Auster sinó un retrat actualitzat de la situació soci-política dels EUA, sempre centrada en l'ésser humà, a partir del que els seus personatges suporten i viuen. La recent presidència d'Obama, la durada de la guerra de l'Iraq i la desesperació de les parelles que la provoquen, el bloqueig econòmic de 2008, el sofriment de milers de famílies obligades a viure al carrer amb crèdits i lloguers que no poden pagar. Des de la seva novel·la In the Country of the Last Things (1987), no recordo en la trajectòria literària d'Auster cap obra que reflecteixi les conseqüències socials del capitalisme més cruel. I una vegada més, en els esforços dels personatges per sobreviure en el dia a dia, predomina el panorama negatiu d'un món contemporani que no ofereix un futur esperançador.

Sunset Park és molt més que un dels barris més pobres de Nova York; un micro món inserit en el “Monstre boig i destructiu” (pàgina 153). En una casa abandonada, és el refugi de la vida destrossada de quatre joves okupes. Es tracta d'éssers ferits que acaben de tornar al seu país empesos per un succés del passat. Sense el relat superposat habitual en l'escriptor, per parts ben diferenciades, el passat de cada personatge es va ampliant. D'aquesta manera es dona cos a la típica xarxa de constel·lacions de l'univers auster tan conegut: L'ambientació de Brooklyn, les tragèdies familiars, la presència constant d'una mort inesperada que recorda la feblesa humana, la càrrega de la culpa, les relacions amoroses corruptes i, per descomptat, la intertextualitat desmesuradament rica (beisbol, cinema, literatura). En un món potes enlaire, en una realitat sense estímuls per a la lluita, la presència obsessiva dels millors anys de la nostra vida (The Best Years of Our Lives, 1946), de Wiliam Wyler, governa. Igual que els soldats d'una guerra passada, em sembla un retrat pessimista bastant exagerat d'un grup de joves als quals no es pot creure en el futur.

Ningú va dir que la vida fos fàcil, però per un altre tòpic, l'esperança és l'últim que es perd. I mentre existeixi la literatura, aquest tòpic continua viu.