La necessitat de manifestar-se és natural en les persones. També es pot veure en animals per a aconseguir un objectiu. En el festeig per exemple. Em pregunto si sota aquesta conducta no subjeu la voluntat de poder. En altres paraules, la necessitat de ser un dels altres. Si és així, en alguns casos pot ser fins i tot perillós. Vull dir el risc del poder. Llavors, és una qüestió de mesures? Pot ser que no. Tal vegada és perillós per al proïsme aquest desig que tots ens mostrem (el que és el pa fonamental per a la vida) quan el protagonista s'ho menja. Que doni lloc al monopoli dels escenaris. Era el primer perill que volia exposar. Abans d'acudir al segon perill, un altre comentari: quan l'aparició és aclamada i aplaudida, és un plaer tant per al gall dindi com per als indis. Quan no hi ha aplaudiment, no obstant això, hi ha dolor, frustració i pèrdua de poder. Les plomes cauen. I em pregunto: Per què alguns necessiten més dosi d'exhibicionisme i altres menys? Crec que per a alguns, o potser per a tots, és una droga gratuïta per a seguir endavant. He dit gratis? No ho sé. El segon perill està en el fet que la immensa necessitat de ser protagonista, la gola de la fama, pot fer que els objectius més grans siguin secundaris.