El mateix que volar entre núvols, sí, ja que pensarem que estem volant de tant en tant, si ens posem a travessar diverses ribes esmolades del Duranguesado. El mer fet de pujar a Anboto, el cim principal del Duranguesado, pel camí normal, pot convertir-se en un malson per a qualsevol que senti mareig davant els abruptes penya-segats. Per descomptat, en els diferents passos de la travessia que es proposa en les línies següents. Es tracta d'una travessia que els excursionistes han de realitzar amb especial atenció, i que s'ha de deixar a un costat quan fa mal temps.

Prenent com a punt de partida i meta el Santuari d'Urkiola, us proposem encadenar l'una després de l'altra la majoria dels cims més importants del Duranguesado. Per descomptat, a més d'una certa habilitat per a caminar en la muntanya –la pedra és la protagonista al llarg de tot el recorregut–, es necessita una mínima preparació física per a completar l'excursió. De fet, la pujada acumulada és de gairebé 4.000 metres, la qual cosa en un sol dia de marxa no és una broma.

Urkiolamendi, exercicis d'escalfament

Després de deixar enrere el Santuari d'Urkiola (700 m), el cim d'Urkiolamendi serà el primer destí, a la qual arribarem després d'una tranquil·la ascensió, i des d'aquest verd cim podrem gaudir d'una bonica panoràmica sobre el recorregut circular que completarem a continuació. Per a anar escalfant el cos, aprofitem la reposada pujada al mont Urkiolamendi, encara que després haurem de perdre altura per a descendir al serral d'Asuntze. A poc a poc, descobrint el serral de Larrano i la crestería de l'Anboto des de baix, ens acostarem a l'última pujada a Anboto. Al principi s'accedeix a la fageda, però prop del cim cal deixar la fageda i creuar l'aresta.Tots els

muntanyencs que han passat per allí durant anys han fet que la roca estigui totalment polida en aquest tram, per la qual cosa haurem de tenir molta cura si no volem sofrir algun lliscament. En poc temps arribarem al cim de l'Anboto (1.331 m). La vista, no fa falta dir-ho, és meravellosa en totes direccions. Qui vulgui allargar una mica la travessia pot ascendir als cims d'Orisol (Arangio) i Izpaiz, i a continuació ascendir a l'Anboto pel serral de Zabalandi, però li tocarà fer un camí d'anada i tornada, que sovint no és el més agradable.

A la recerca d'arestes esmolades

Ens queda molta feina per davant i no passarem molt temps gaudint del paisatge; la nostra intenció és volar per les exigents ribes de les muntanyes del Duranguesado i així, desfer els últims metres de l'ascensió normal de l'Anboto i buscar els símbols grocs de pintura que ens portin al serral de Larrano abans d'entrar en la fageda. Encara que no trobem un símbol de pintura, no hi ha per què preocupar-se, ja que en el recorregut no hi ha cap dubte: la crestería, la vora, és el que cal seguir.A

Elgoibar (1.250 m.) i Kurutzeta (1.215 m.) travessarem abans d'arribar al serral de Larrano. Ja no és tan fàcil guanyar metres a la ruta, i necessitarem l'ajuda de les dues mans per a poder avançar amb seguretat en molts moments. Alguns passadissos, que semblen penjats a propòsit a la vora del precipici, han de ser molt cauts. Amb molta cura, però gaudint moltíssim. Després d'un breu pas entre pedres, els camps que envolten el serral de Larrano són per a descansar. Sí, un descans necessari per al que ve després: Tram de Larrano a Alluitz.

Deixarem enrere Larrano Puntie (980 m) i avançarem amb molta atenció, ajudant amb les dues mans a gairebé cadascun dels nostres moviments. De tant en tant no és fàcil mantenir l'equilibri, i encara que vegem cada vegada més a prop el cim d'Alluitz, tindrem la sensació que és especialment costós seguir endavant. Fins que en el famós Pont de l'Infern el grau de dificultat de la riba aconsegueix la seva màxima expressió.

Avançant en el Pont de l'Infern

Si observem el pas perillós des d'una perspectiva objectiva, la dificultat i el risc no són extrems. Es tracta d'una zona que requereix atenció, no hi ha dubte d'això, però es pot evitar el tram més aeri seguint la sendera que es troba a uns metres més a baix de la vora i seguit amb l'ajuda dels braços (des de Larrano fins a Alluitz). En qualsevol cas, quan el temps sigui dolent i la pedra estigui humida o mullada, és millor que vagis a una altra muntanya.
Tot aquell que hagi creuat l'aresta que va del serral de Larrano al cim d'Alluitz en l'una o l'altra direcció, sap perfectament el que amaga la naturalesa. L'aresta és esmolada en alguns punts i molt esmolada en el Pont de l'Infern, un dels punts negres de les nostres muntanyes.

És possible l'ajuda?

En els últims temps s'ha produït una violenta discussió sobre les mesures que es preveuen adoptar per a fer del Pont de l'Infern un pas més segur. Hi ha diverses opcions sobre la taula: esculpir i gratar roques polides pel pas del temps i el pas dels muntanyencs, pegar una cadena de ferro a la roca... Com és habitual en aquesta mena de casos, les mesures que es pretenen adoptar han donat peu a la divisió d'opinions a favor i en contra. Una cadena sí o no? Deixar la muntanya, la naturalesa com està, o pegar a la roca aquest artefacte auxiliar que pot evitar accidents? En altres paraules, la col·locació de la cadena servirà realment per a minimitzar els accidents?A més de les

nostres muntanyes, en moltes altres serralades famoses i conegudes és habitual trobar aquest tipus de cadenes, claus i elements auxiliars. En el botepronto ens venen a la memòria els claus de ferro d'Aiako Harria (Guipúscoa), els que ens ajudaran en el pas entre els pics de Txurrumurru i Erroilbide, o les cadenes, claus i altres de la Penya Carria (Àlaba). Als Pirineus, abunden aquests exemples. Claus del port Latour de Balaitous, la cadena del mont Anayet, la cadena del pas dels Sarrios d'Ordesa... A més d'en les vies normals, als Pirineus existeixen també altres zones de muntanya amb menys afluència. A tot el món hi ha molts exemples, només cal anar als Alps. La cadena que posarien en el Pont de l'Infern no seria, per tant, la primera.

I si l'ajuda es fes mal?

Molts muntanyencs pensen que la muntanya hauria de deixar-se on està, sense cap element auxiliar. En les muntanyes, no obstant això, són molts els elements auxiliars. No hi ha més que anar a Atxarte, a escassos quilòmetres de la línia recta del Pont de l'Infern, a les parets d'aquestes, un dels centres històrics d'actuació dels escaladors bascos, amb els caragols, els equipaments per al ràpel, les cadenes i altres, pegats a ell, és clar, després d'haver punxat la roca. On està el límit? Què és legítim i què no? Sembla que només protegim la naturalesa quan volem o quan ens convé...

Vivim en un món en el qual vivim, la veritat, però reflexionem sobre aquests casos amb calma i moguem el cap dues vegades abans de prendre una decisió irreversible. De fet, la implantació de la cadena, en lloc de disminuir el risc, atrauria a persones poc familiaritzades amb la pràctica del senderisme, amb el cimbell d'aquesta possible seguretat, i és de suposar que no disminuiria el nombre d'accidents, a més de perjudicar la naturalesa.

Del Pont de l'Infern a Alluitz

Una vegada passat el pont de l'Infern, una tala escalada ens portarà al bell cim d'Alluitz (1.040 m). El descens és dur, al serral d'Artola, que separa a Alluitz de la localitat amb Aitz-txiki. És normal que tinguis la temptació d'anar directament a Atxarte, però no ens costarà molt anar ràpid a Aitz-txiki (791 m), encara que només sigui per a guanyar un altre cim. Després de la dura baixada arribarem al clot d'Atxarte, on arribarà l'hora de fer front a l'imponent pendent d'Untzillaitz.

Ascendirem per la senda coneguda com la Gran Diagonal, fent front al vessant pròpiament dit. Una petjada imperceptible de senda ens conduirà als peus d'unes plaques de pedra completament planes. És el pas més difícil de la pujada. Prenem a l'esquerra, amb molta cura, aquest pas una mica difícil, i sense pausa ascendirem fins a creuar la cova de Sauku, observar la cresta i l'aresta i arribar al cim: San José (934 m). L'excursió

no té fi, i en el transcurs de la marxa són pocs les estones de descans. El descens des del cim d'Untzillaitz fins a Mañaria és sinònim d'un enorme càstig de les cames, ja que el pendent és abrupte fins a arribar als carrers del poble. Després de gairebé 800 metres de baixada ininterrompuda, ascendirem altres 800 metres al serral de Mugarrikolanda, en primer lloc, per a arribar al cim de Mugarra (964 m). Baixem de nou al serral de Mugarrikolanda i pugem Artatzagane (995 m) i Leungane (1.009 m), baixem al serral d'Inungane, ascendim al cim d'Errialtabaso (1.018 m) (per a això haurem de desviar-nos una mica de la ruta principal) i arribem al cim de Saibi (946 m), que guarda per sempre la memòria dels combatents de la guerra del 36. Un ràpid descens ens portarà de nou al santuari d'Urkiola, a la zona d'oració de tants solters.