Ray i Nick, Ramón Agirre i Inazio Tolosa, l'espectacle del qual ha estat batejat sense Xentimori, són dues monedes d'una cara i quatre cares d'una mateixa moneda. Els personatges poden tenir altres històries que contar els dos actors de llarga trajectòria: com els personatges, els encanta submergir-se cantant en el caos del sopar, compartir l'humor i el joc amb la gent. El quartet subpegatino ha tingut, no obstant això, altres companys de viatge en el procés de creació de l'espectacle: L'obra, dirigida per Asier Sota, ha estat escrita per Pako Aristi, que ha embastat les paraules.

Agirre ha assenyalat que la creació d'aquest projecte ha estat pràcticament inevitable. “Fa temps que tots dos coneixíem l'existència d'una pedrada. Ja ho havíem dit, que alguna vegada estàvem condemnats a fer alguna cosa, alguna bogeria d'aquest estil”. Abans, poc després de sortir d'Antzerti, es va unir al relleu, obra de Gabriel Celaya, per a formar una parella especial. "Ell era un dimoni i jo era un àngel", ha recordat Agirre, que ha rigut d'ell.

Posteriorment, han treballat en diversos formats, amb la seva afició a la música molt pròxima. Precisament la música és un dels fils més importants d'aquest sense Xentimori. Segons Tolosa, en el procés de treball la música els ha marcat un cert rumb, “començàvem pensant com arribar d'una cançó a una altra, però de forma molt caòtica, amb totes les portes obertes”. A mesura que s'han provat les coses en els assajos, han anat descobrint personatges, escrivint i relacionant textos, buscant ritme entre els nombrosos fragments i històries petites que conté l'obra. Agirre afirma que aquest caos li ha donat un caràcter bàsic a l'obra de teatre. “En comparació amb el tipus de projectes que venim nosaltres hem estat la falta de producció, perquè en les companyies tot està molt unit. No tenim un mètode científic estricte, hem treballat en equip, tots hem posat alguna cosa en el procés. En el resultat també es nota, segurament, que és caòtica, en el sentit bo i en el mal; però no ens

importa”. Ray i Nick donaran a conèixer la seva carrera a través del caos. El programa repassarà els personatges que s'han conegut en el camí; portarà amb si fragments de cançons que s'han après als països travessats, diferents estils musicals i pinzellades d'idiomes. Segons Tolosa, els protagonistes recorden l'encant i la vida caòtica de l'esperit lliure dels titellaires. “Des del principi teníem clar que la base era el món dels titellaires, que la línia principal de joc anava per aquí. Aquests dos tipus havien de viure al voltant de la música i ser molt mentiders, falsos músics, sasi-tot-cosa…”. Els actors se senten molt prop d'aquest fons: “Normalment quan mescles la música amb el teatre d'aquesta manera, gairebé sempre pren el punt de titellaire”. Agirre completa la imatge amb facilitat: “D'aquí o d'allà agafen les coses que els agraden, sense por al plagi. Sabíem que no anàvem a fer una cançó completa, i que crearíem poc de nosaltres. Si ens poséssim a analitzar el que sali en un sopar, veuríem les coses que ens agraden l'una després de l'altra, sense ordre i moltes vegades sense saber tota la cançó; cantes una mica i després et passes a un altre… sempre jugant”. Ray i Nick han viscut tantes

coses junts, que un dels reptes que ha tingut la direcció ha estat la separació dels dos en el que a personalitat es refereix. Segons Agirre, va arribar un moment en el qual van haver d'ordenar tot el material. “Les lleis del teatre diuen que els personatges no poden ser intercanviables, hem buscat a cadascun les seves característiques”. Tolosa diu que a l'hora de conformar els personatges han begut de molts llocs i tècniques, sense submergir-se per complet en cap: “Hem pres una mica del món del clown, però tampoc massa. Mullar-nos la cama i treure-la, així hem estat saltant en molts pous”. Pel camí

de l'humor, el públic pot sentir a Ray i a Nick pròxims, encara que en certa manera es dubti que el que compten sigui cert o no. Agirre ha afirmat que això també és una lectura possible, una lectura que s'ha buscat de manera intencionada. “Sempre hi ha dubte: de veritat els ha passat el que estan comptant? Algunes coses són certes, altres inventades en el moment? Són dos tipus amb molta imaginació que no estan molt sans del cap?”. Sovint és la manera d'actuar que hi ha a la frontera. “La idea que pot haver-hi dos tipus en contínua exaltació a causa d'una teràpia ens ajudava molt”.

Proximitat

Completen una llista inesperada les cançons que el públic podrà escoltar al llarg de l'actuació: Simon i Garfunkel, Al Bano i Romina Power, Pantxoa i Peio... i Elvis també! A l'ésser un treball de petit format sense un sol cèntim, és imprescindible la proximitat que es pot sentir amb el públic, i en això la música és un gran pont. Ho havien observat des de la primera actuació: “A mesura que entrem en l'estrena d'Igeldo comencem a tocar la primera cançó, i la gent ens va agafar amb nosaltres des del

primer moment, ‘Vaig arribar d'Amèrica, sense un cèntim…’”. Tolosa comenta que aquest projecte és un regal que s'ha fet fonamentalment a ells mateixos. “Volíem fer una cosa pròpia, sense imposicions. En aquest sentit, la història és molt lliure. Quan treballes per als altres està molt bé, aprens molt, però jo necessito de tant en tant fer alguna barbaritat del meu cas”. Agirre tampoc dubte en això, ja que la frescor de l'obra ve de la seva pròpia voluntat de gaudir i de crear alguna cosa. “És una alegria defensar una cosa que has creat. Nosaltres ho hem fet moltes vegades, ho hem fet i ho farem, alguna cosa pensada, escrita i estructurada per una altra persona, però la pròpia creativitat et dona una altra llibertat. Et sents titellaire en el millor sentit, molt lliure i fent coses que t'agraden. També era una manera de fer les coses que vols fer i que moltes vegades no pots fer”. La paraula “proximitat” és,

per tant, clau en una obra com Xentimorik gabe: d'una banda, per la proximitat que transmet la complicitat entre els actors, i per un altre, per la possibilitat de comunicació que dona la seva proximitat física amb el públic. Segons el parer d'Agirre, aquest és precisament un dels grans reptes als quals s'enfronta el teatre de la sala actual. “El teatre que faig en l'habitual té una relació freda amb el públic, com si l'escenari i la gent estiguessin molt lluny. A aquesta distància és molt difícil emocionar, emocionar. Moltes vegades continuem jugant amb la quarta paret i aquí hi ha un risc: no es pot competir amb l'impacte del cinema o d'un concert”. A aquest nivell, el teatre té una enorme necessitat d'arribar al públic actual, i encara que estan disposats a tocar amb Xentimori en tota mena d'espais, la diferència s'ha notat en els taulons petits i mitjans. “Parles directament a la gent i la música també ajuda molt a connectar amb el públic”. Tolosa també té clar que el to de l'obra de teatre és molt pròxim. “Aquest treball està pensat per a realitzar-lo de manera popular en qualsevol lloc; és un teatre per a veure havent sopat amb la copa, per a gaudir amb una mica de katxondeo més que per a veure

i pensar”. En la carrera de Ray i Nick s'han unit a països com Eslovènia, el Brasil, Mèxic, Tirol, Rússia, l'Argentina o Mongòlia al País Basc, com Igeldo, Zarautz o Bergara. Pròximament se'ls sumaran el 20 de gener a Bilbao i el 28 en Errezil. Perquè el món entra en una cançó.