Josu Santesteban
Aquesta bolcada, el del carro polític català! Almenys en aparença. Un portaveu del PP va sortir sense parar-se a pensar en dues paraules: “La gent volia el canvi i aquí està” o una cosa així. No obstant això, crec que no hi ha hagut canvi, sinó el fracàs d'una sessió de canvi, i que la gent s'ha decidit a tornar a la seguretat anterior: el nacionalisme català assossegat i pragmàtic, la divisió “més natural” del nacionalisme espanyol entre el PP i el PSOE (sí, dic a propòsit, perquè el PSOE
ha portat sobretot al PSC a la seva derrota…), el nacionalisme català en algun lloc. No obstant això, la sessió ha fracassat. D'una banda, perquè el PSOE, el va dient, ha tirat al patíbul al PSC, la resta per cedir a altres catalans, a la sordesa i a la política neoliberal en general. D'altra banda, ERC ha guanyat el seu càstig per mèrits propis: era, sens dubte, la que més arriscava en entrar en coalició de govern amb el PSC, i va posar una postura valenta (crec que encertada) en el partit, però en les següents jugades no ha estat tan ràpida com atrevida, i ha caminat a la deriva (sense oblidar que la derrota del PSC anava a portar la dels governs, en part o en part o en una altra).
Molts electors, doncs, veient el fracàs de la temptativa de canvi, han acudit al seu anterior refugi, crec que en aquestes eleccions, han retrocedit en aquesta aposta per la transversalitat del nacionalisme i de l'esquerra. No pocs dels quals van voler votar al PSOE més que al PSC, sembla que ara han votat al pp, i al PSC només li han quedat els més no tan nacionalistes (potser els que s'han quedat en el saló de casa de Ken). Molts dels quals van confiar en ERC han tornat a CIU, o han volgut introduir la independència en el menú diari, o han quedat en el saló de casa. En 2006 sembla que el nacionalisme català més esquerrà vs. dretà (nacionalista català o espanyol) ha estat, d'alguna manera, l'eix dels electors, mentre que en aquesta ocasió s'ha modelat entre els nacionalismes espanyol i català. Així les coses, crec que als catalans els ha arribat l'avaria més lleu, ja que CIU s'ha convertit en la principal.
Fa temps que tenim instal·lada en el carro nacionalista navarrès l'opció de PSN i UPN/PP –aquest és l'amo, l'altre l'esclau honrat–, en contra de tots els plantejaments que tenen a veure amb el vasquismo més actiu o passiu, per ràbia. Ara, si també a Catalunya ha fracassat l'intent de canviar l'eix, què dir de la possibilitat de substituir aquest rígid eix a Navarra?
També en la CAB, Blanco i López van decidir posar un eix entre dos nacionalismes al carro polític, per a conformar un govern al costat del pàg. I aquest eix té tota l'aparença de seguir entre les rodes. Però alguna cosa semblança al que ha succeït ara a Catalunya pot succeir al País Basc en el seu moment: A més de la frustració inicial dels vots plurals del PSE, que tant ha agafat de la mà del pp López, el PSE pot veure estrellat per l'infern de Zapatero.El
PSOE i PP/UPN han optat per un eix rígid entre els nacionalismes, i al si d'una ideologia rígida –desgraciadament, l'efecte del “indicador rígid” de la ideologia, les reflexions psicoanalítiques i polítiques de ÅkyiÅ al meu cap– ens conviden a totes les persones que renunciem al nacionalisme espanyol.