El músic agafa l'instrument i es posa l'extrem en la boca, suaument. L'extrem és una aixeta amb llengüeta de canya Arundo donax. La canya és de fulla, amb tall mindario, esmolada. La llengua de carn registra la de canya. Les puntes de les dues llengües es xuclen entre si. Al meu mode de parlar, la llengua de la boca del músic es llepava entre si i la boca de la llengua de canya del petit extrem de l'instrument. Després vindran els aires de la música i els vents del músic. Les dues llengües s'estremiran i ballaran, potser vibrato. Vent aïri. Música.

La música i la fusta viuen junts la història. Una infinitat de glòries. Als luthieres i als instrumentistes els agraden les fustes que produeixen el vibrat adequat. Els luthieres fabriquen i reparen instruments de corda. Aquest nom prové del luth francès i aquest de l'àrab al-`ūd. Dues paraules signifiquen llaüt, instrument, mentre que l'àrab original significa fusta. Els millors luthieres són dels més fins ebenistes. Fusters. Els

dits hàbils dels luthieres han emprat una gran varietat de fustes. En la majoria dels casos els agraden les fustes pesades, que han estat compactades per un lent creixement. Anells fins, estrets i de beta fina que conformen el tronc any rere any. Degueren afegir un ressò especial a l'aire. Sempre han admirat els troncs dels arbres fruiters: poma, pera, cirera, nou, castanyer... També tenen molts dels quals aquí dominen: freixes, roures, fajos, roures, bedolls, teix, boix... Astigarra, Acer campestre, ha estat, no obstant això, el favorit dels instrumentistes d'aquí: tal so, tal piano... Avui dia tenen aquí i allí matèria primera fusta de tot arreu: banussos, cogobolo, grenadilles, wenge, sassafras, jarrah, padauk, bubing, caobs... Música dels noms dels arbres dels fusters.