Vam anar a veure la pel·lícula. Som aficionats, d'aquests que sortim del cinema molt poques vegades satisfets. En les opcions que teníem en la cartellera, aquesta era la que crèiem que ens agradava, la més adequada. No es va equivocar. El fet que es faci en basc també tindrà la seva força en la nostra decisió, ja que en cartellera a penes sol haver-hi algun exemplar. Entrem en la foscor de la sala a tot córrer en el punt de començar la pel·lícula. El lloc estava bastant enfront de nosaltres, la qual cosa indicava que la meitat de la sala estava plena. Ens va enxampar des del primer minut la cruesa de la pel·lícula, la que portava els freds de la presó, la que és tan habitual en aquest poble, que no ens va abandonar a un temps del final.

No cal fer el mínim esforç per a compartir i viure el que allí es descriu. Ofès pels dolors que em causaven les intrigues de les autoritats i dels seus criats, vaig tenir la medicina de la música, suportable a les dures condicions de les dones indígenes, conscient dels profunds pous dels drames humans com si la música creadora fos un psiquiatre. Al final de la pel·lícula, la falta de llum durant l'última lletra ens va ajudar a recobrar l'alè, ningú es va moure en el silenci com si la pel·lícula hagués continuat. I en sortir, estic, la inconfesada complicitat del públic ens va acompanyar fins a la casa. El viatge va servir, Saturraran no està lluny.