L'acàcia és un símbol del saber maçònic –“estudieu-me; l'acàcia m'és coneguda”, declama el mestre en la lògia– i s'utilitza, de manera discreta, de manera que només els iniciats i molt experts puguin entendre la condició de germà maçó; un membre de l'associació que promou la cerca i la tolerància de la veritat i la felicitat. I Stendhal existía.la Palma d'Or

de Cannes, per posar un exemple, és una branca d'acàcia. El festival va arrencar en 1939 amb el ministre del Front Popular, el maçó Jean Zay, per a fer front al festival venecià, cada vegada més feixista i pro-nazi, encara que la primera edició, prevista per a setembre, es va suspendre per l'esclat de la guerra.

L'alemany que va caure sobre l'acció és Dieter Diefenbach. En 1991 va obrir la primera recerca de vestigis maçònics (Stendhal und die Freimaureran), que ha donat pas a un segon, més profund, que s'ha convertit en el primer text francès sobre el tema, Els mystères de La Chartreuse de Parme, realitzat per Pierre Alain Bergher i publicat per la prestigiosa editorial Gallimard en la col·lecció Philippe Solersl.

Acàcia no és l'únic rastre maçònic de la novel·la. La Torre de Farnesio és una torre inventada per ell en harmonia amb el simbolisme maçònic. Té forma de pentàgon i cinc angles en forma d'estrella –cinc puntes– constitueixen l'estrella més coneguda dels maçons, que apareix en les banderes independentistes impulsades per membres de la societat secreta, des de les llatinoamericanes fins a l'estelada catalana. La porta és una portalada sota i estret per a un edifici tan important, com la porta del temple dels maçons, perquè el profà entre encongit i pugui comprendre la dificultat que hi ha per a passar del món profà al més iniciat. Una de les capelles és de marbre negre i està decorada amb els caps dels difunts de marbre blanc, com en la lògica del mestre. A més, durant la construcció de la torre, per ordre del príncep, tots els participants van haver de guardar silenci, un detall aparentment absurd i inútil en el relat, tret que pensem en la llei del silenci que s'imposa als maçons.L'interior

evoca les característiques del temple maçònic: moltes cambres, algunes obertes, altres secretes, com la cambra del mestre, que està prohibida per al profà. En una de les cambres posa una cabanya absurda, tret que pensem que la lògia al principi era una caseta de fusta, un espai iniciàtic que Fabricio passarà de nou mesos.

Presoner a la torre, Frabric sofreix un ritual iniciàtic semblant al dels maçons. Ella també ens diu, amb prudència: “Em semblava que estava seguint una cerimònia (...) davant dels meus amics”, i és la cerimònia dels amics la que es fa en la lògica.Per a

Diefenbach i Bergher, el protagonista de la cartoixa de Parma segueix un ritual d'iniciació com els framazones. El capítol de la fugida fa suposar que ha ascendit a mestre. El capítol IX –el sacerdot Blanes rep a Frabrice en el campanar de l'església de Grianta– és de l'aprenent. I el seu col·lega Fabrice apareix en el capítol XII de Bolonya. Fabricio troba a l'església de San Petronio, a Bolonya, un “triangle de ferro col·locat verticalment”, “amb les cantonades alçades i moltes espines per a subjectar les petites espelmes”. Es tracta d'una referència a Delta el Lluminós, un dels principals símbols de la societat secreta. No hi havia més que set espelmes enceses. El número set, el Set Portes de Barcelona, set puntes que coronen l'Estat de la Llibertat, és la xifra més important dels maçons. Fabricio va prendre la nota al cap “més endavant, amb la intenció de pensar més tranquil·lament”. També hi ha

deixants que porten a la biografia maçònica de l'escriptor. Fabrice entra a la torre el 3 d'agost, als 23 anys, i amb aquesta edat es va iniciar en la Lògia de Sainte-Caroline de París, el 3 d'agost de 1806. Té 23 anys, la mateixa edat en la qual mor Julien Sorel, de Gorria i Beltza. Segons ens compta el seu amic francès, Diefenbach ha descobert diverses combinacions numèriques que permeten a Stendhal introduir en secret la data de la seva iniciació, el 3 d'agost.

Bergher detecta que Stendhal estructura alguns dels seus capítols, com el framazón Mark Twain en Les aventures d'Huckelberry Finn, seguint 22 figures simbòliques dels principals arcans del tarot. La maçoneria francesa de l'època de Stendhal estudiava astrologia i Stendhal fa astròleg al pare espiritual de Fabricio, el capellà Blanes. El

nom artístic de l'escriptor també està pensat en clau maçònica, segons Diefenbach. L'autor va triar la ciutat alemanya de Stendhal perquè el seu origen és Steindal i la paraula “stein” –pedra– és de simbologia maçònica. L'escriptor va afegir una lletra minúscula pel seu valor numèric.

Stendhal li ofereix la novel·la “to the happy few”, com va fer amb el primer volum del Vermell i el Negre, així com amb la història de la pintura italiana. Els erudits s'han limitat a dir que l'expressió “happy few” –els poquets feliços– també la va utilitzar Shakespeare (Henry V), i Oliver Goldsmith –un altre maçó, per dir-ho així– (el vicari de Wakefield). Ara, Bergher i Diefenbach ens recorden que així es diuen a si mateixos els maçons anglesos. D'aquesta manera els identifica un himne de fraternitat dels maçons, Ye Happy Few.

És molt lògic que Stendhal hagi estat en contacte amb maçons anglesos durant les seves estades a Londres. Almenys, havia de tenir un profund coneixement d'ells. La revista que col·labora a Anglaterra, London Magazine, per exemple, recull articles sobre maçoneria i creus de roses.

Bergher i Diefenbach creuen que Stendhal va oferir la novel·la als seus germans maçons. Això sí, Stendhal podia prendre's l'expressió de parlar de les ànimes sensibles en general, com li havia dit una vegada per carta a un amic, sabent, naturalment, que entre aquestes ànimes sensibles es troben primer les masoneras com ell.

Per tot el que s'ha vist, Bergher, després de la iniciació de Diefenbach, conclou: Si Mozart havia fet una gran òpera de maçons Flauta màgica, per què no pensava Stendhal, el seu gran admirador, a fer una gran novel·la de maçons?