Dani Blanco
Sucedió a Buenos Aires, en una festa. Una dona va encantar a un home que, com a pilot, li va dir: "Torna't amb mi. No podràs veure en cap altre lloc l'entrada de sol que t'ensenyaré”. La dona va refusar la primera vegada, però l'home la hi va agafar de les mans i, seduint-la, es va veure obligat a acceptar la proposició. La dona, per part seva, va pujar a l'avió espantada, deixant la seva vida en mans del pilot, que la va tractar d'evitar. No obstant això, en pujar pel cel, l'home va posar aquesta mà sobre els genolls de la dona i, mentre li tendia la galta, li va dir: “Vols besar-me?”. La dona va començar a excusar-la: “Petons... només es besa a qui s'estima, i sempre després de conèixer-ho bé. A més, recentment m'he tornat vídua”. Però el pilot no es va rendir i es va mossegar els llavis per a contenir-se. “Si no em fas un petó, anem a l'aigua”, i va dirigir el cap de l'avió cap a la mar.
Va ocórrer en el cel de Buenos Aires, en un avió. El pilot va apagar els motors per a aconseguir el petó del seu company. I la dona, espantada, furiosa, va llançar un crit terrible. Quan es van precipitar cap al Riu de la Plata, l'home va declarar que comprenia que no volia besar, perquè era lleig, i una vegada més va aconseguir commoure el cor de la dona. “Et vull perquè ets una nena i tens por”, li va dir, alhora que ella li va besar. "Que manetes! Les manetes d'una nena! Dona'm per sempre!”, va començar de nou en encendre les motos. "No vull ser maingui!", va respondre la dona. “Quina gràcia! Li demano que es casi amb mi. Amo les teves mans. Vull que sigui només per a mi”, es va atrevir l'home, i la dona, amb vergonya, li va dir que només es coneixien unes poques hores. “Ja veuràs com et cases amb mi”, va concloure el pilot, i el va aconseguir en el final.Dues pel·lícules que han vist per casualitat en els últims temps, Bright star de Jane Campion –recordi's la pel·lícula El piano– i L'última estació de Michael Hoffman, m'han recordat aquesta història real entre
Antoine de Saint-Exupéry i Consuelo Uncine. La primera recull els últims dies de l'escriptor Leon Tolstoi i reflecteix les fluides relacions que manté amb la seva rica esposa Sofía –Helen Mirren–; la segona resumeix els últims mesos del poeta John Keats i, d'acord, potser el seu amant Fanny –Abble Cornish– té més protagonisme que el mateix poeta. Totes dues pel·lícules són belles, potser més social la primera i més poètica la segona, però el tempus de totes dues i, en el fons, el relat són similars, i estic convençut que en aquesta disputa entre l'escriptor i la musa, en la imaginació inconscient que li queda a l'espectador, el vencedor és el creador, i, subliminalment, en sortir del cinema, el binomino apareix arrelat i en absolut mitificado. Quan vaig llegir l'autobiografia Memòries de la rosa de
Consuelo Uncin, no em va agradar la submissió i fascinació de la meva dona a l'escriptora (“Tens un missatge per a donar-l'hi als éssers humans. Res pot detenir-te. Ni jo mateix”), però molt menys em va agradar aquell que havia de ser l'heroi de l'escriptor (“Necessito que em disparin, tinc la necessitat de sentir-me net i pur en aquesta guerra absurda”). Em pregunto fins a quin punt aquestes relacions i aquestes anacròniques gradacions que ens han reflectit al cinema actual són d'actualitat.