[Abans que comencés a preguntar, ens ho va dir humilment]

M'han entrevistat abans que ara i em dic a mi mateix: “Però quin sentit ha de fer-me una entrevista?”. I per aquí i per allà comencen a semblar-me: “I per què no?”. Després dic que sí, però no m'agrada massa… No soc “personatge”. D'altra banda, penso que totes les persones també tenim aquí l'ego, i que per a això serveixen aquestes converses i aquestes qüestions, per a passejar una mica l'ego. Però hi ha coses més profundes…

Religió, per exemple?

Sens dubte! El que passa és que el que ens han dit sobre la religió és una cosa molt lleugera. Les religions són formes: budisme, islam, cristianisme… Sol formes. Sota aquestes formes hi ha una cosa més profunda. Heus aquí el diàleg entre religions per a visibilitzar la profunda espiritualitat que subjeu sota aquestes formes pures.

Què eren les aranyes (els missioners irugarras de la Verge d'Arantzazu)?

Què puc dir-li? En la dècada dels 60 les aranyes projectaven la mateixa imatge que la religió. No hi havia novetats. Bé, es tractava d'unir el cristianisme amb el País Basc, i, en aquest sentit, la perspectiva era bastant innovadora. Però des del punt de vista religiós, no tenia una profunditat especial. El que em va sacsejar profundament va ser el català Antonio Blay. Va ser en 1978. Fins a sentir-li, no em vaig adonar de la influència que les idees que ens havien introduït des de petit havien tingut en el nostre inconscient, íntim, mirant-nos a nosaltres mateixos quin treball havíem de fer per a ser lliures. Blay va aprofundir i va compaginar la visió psicològica i l'espiritualitat de la persona. Vaig començar en 1978 i vaig continuar els cursos que va impartir fins a la seva mort en el 85, tant en les vacances d'estiu com quan venia a Barcelona i també a Sant Sebastià. El grup Arami era aquí, sí, ens reuníem tots els mesos, però jo no veia al grup com el grup, ni al cristianisme. I això és el que expressava en aquelles reunions. En el grup tinc amics, i això és el que importa. Cadascun treia la seva vida com podia i ens reuníem tots els mesos per a aprofundir en els temes. Al final del primer curs vaig dir que deixaria les reunions mensuals, sí, però no els amics que tinc.

Nascut en 1937 en Leitza, en el batzoki.

Però als mesos estàvem en el bar Lasartenea. Ho sé per mamà, que vaig néixer en el batzoki, però res més. L'any de la guerra era 1937. Hi havia escassetat i racionament, però a casa havíem tingut un bar i no havíem tingut gana. No obstant això, era petit per a adonar-me de res… El meu pare va morir als sis anys. Després, la seva mare va tornar a casar-se. El seu segon pare també havia estat en la guerra i havia d'explicar-lo. La meva mare també. Comptava, per exemple, que en la caserna de Leitza hi havia un cap, molt especial, i que al balcó de la nostra casa, pel que sembla, havia posat la bandera espanyola, però que era una bandera assotada pel vent i que no estava com havia de ser. I el cap va dir brutalment a la nostra mare: “María, si és necessari subjectar la bandera amb la pedra!”. En Leitza, per descomptat, hi havia gent diferent, alguns molt bascos, uns altres molt espanyols. Vaig entrar en la taverna i vaig conèixer al farmacèutic i al veterinari. Els dos eren bascos. A casa escoltàvem Ràdio Paris –que deia, entre altres coses, l'abat Aita Olaso Alberto Onaindia–, i el farmacèutic i el veterinari feien els seus comentaris. L'Aberri Eguna no se celebrava en aquella guerra bona, però aquells dos vivien allò molt per dins… Jo estava molt atent, escoltava el que deien ells. D'altra banda, Karlos Santamaria també escrivia en La Veu d'Espanya, i em comptaven coses d'ells. Era una nena de 13 anys que havia deixat d'anar a escola per a ajudar a la meva mare en el bar de casa i ajudar a créixer als seus germans més petits.

Què té de diferent ser criat en el bar?

Clar que sí! Vivíem en un ambient cristià, era el capellà qui el manava. En el bar veia als joves bevent, a alguns fins i tot borratxos… També solia ajudar a les noies. Els que havien estat en un costat de les ajudes de les noies, portaven sabates negres; els que havien estat en l'altre costat, de terra vermella. Se sabia llavors on havia anat. O que a ajudar a les noies van venir estranys i els van atacar a pedrades… Els que no se sabien a casa se sabien vivint en el bar. Moltes coses i molta gent.

Als 18 anys va començar a treballar en la paperera, prop de Leitza, en Berrobi.

Sí. Vaig llogar el bar i em vaig quedar lliure. En Leitza, encara s'estava construint la paperera i l'objectiu era aprendre alguna cosa per al dia en què es posava en marxa. Anàvem un grup bastant gran, tots els dies. A les set del matí, deu hores de treball i volta una altra vegada.En Berrobi no guanyàvem prou per a posar-nos hostes. En l'autobús, des de Leitza fins a Berastegi anàvem resant el rosari. El xofer, Etxabe, es llevava la gorra i es resava amb nosaltres. De Berastegi a Berrobi, cantant i cantant! Mexicans, en basc… Fèiem una gran festa!

Des del carrer de Leitza fins a la fàbrica de Berrobi, seria un gran canvi?

Horrible! Una vida diferent. Va començar a introduir diners nous al poble. Abans, la gent anava a la muntanya, un caseriu i un bestiar, allí treia la vida, les gallines d'aquí i els seus ous, sense misèria. La fàbrica era un altre món totalment diferent. Ni tan sols sabíem el que era allò! Quan es va fer la primera vaga, nosaltres no sabíem que era una vaga. S'haurien reunit, però nosaltres no ho sabíem! Érem uns innocents. Entrem en l'autobús i vam anar a Berrobi. La vaga a la fàbrica no podia entrar i vam anar a Tolosa. Allí vam ser i ens vam posar en marxa. Quan vam fer prou, vam anar a la fàbrica, dient que ens poséssim l'autobús per a anar a Leitza. Estàvem en vaga, però demanàvem un autobús per a anar a casa. Fins a on arriba la nostra innocència! Clar que no ens van fer cas. Vam agafar l'autobús de línia fins a Berastegi i d'allí a peu fins a Leitza.

Heu passat de la innocència a la consciència…

Alguna vegada. Veient com ens rebien els treballadors i treballadores alguns i altres catalanes de la mateixa espècie. Record que la fàbrica va començar a treballar i va estar mal, el paper es va trencar i es va trencar en la secció de pintura, quan jo estava. Va venir el Do Pepe de la fàbrica Arrosi de Berastegi. Era un republicà, un home refinat. Ell estava en la situació en què es trobava la república i jo li escoltava amb atenció. Quan el paper es va trencar, la gent jurava pertot arreu, la maledicció pertot arreu, i don Pepe va dir una vegada a un d'aquells blasfems: “Tu estàs acostumat a anar a missa?”. “Sí”. “Perquè ell és el temple de Déu, i aquest és el temple de l'obra!”. Ho va fer callar. Jo recollia tot, tot.

Va estudiar també al mateix temps.

M'agradaria treballar en l'oficina. Havia fet diversos cursos de postals quan vivia en el bar de Leitza. Després, quan em van cridar a l'oficina a la fàbrica, també vaig llogar una màquina d'escriure a Sant Sebastià. Quan la vaig portar a casa, la meva mare no comprenia el que jo estava estudiant en aquella màquina, pagant el seu lloguer. Érem noies i ella no tenia necessitat d'aprendre. Aprendre era cosa de nois! Així ho veia la seva mare, així era l'atmosfera.

Un dia vas deixar el
treball de fàbrica i et vas posar en el camí del basc…

Tenia una gran consciència de la justícia. Veia que el basc necessitava justícia. Però era cristià fins a tal punt! Era l'època de l'encíclica Pacem in Terris i, en una ocasió, el franciscà Eugenio Agirretxe va pronunciar conferències a Tolosa. Diversos amics, agafar el taxi en Leitza i Tolosa. L'encíclica defensava els drets dels pobles i sobre això va parlar Agirretxe, que no ha volgut parlar d'això. D'altra banda, en Leitza hi havia gent de la Tercera Ordre de San Francisco, i vivíem immersos en aquest ambient. El grup d'Arami ja estava format. Tenien casa en Ikaztegieta. A poc a poc vaig anar avançant per aquest camí: justícia, Euskal Herria i cristià, s'ajuntaven els tres aramíes, i em vaig unir als que vivien en aquella casa, amb un any d'excedència laboral. Naturalment, mai vaig tornar a la fàbrica. Guanyàvem la vida cosint els suéteres. Ens deien que calia treballar, i també vaig estar en Sant Joan de Llum, en l'estiu de 1965, treballant en un hotel. Quan va començar el curs estava en Elgeta, a l'escola, ensenyant als nens petits.

També vas ser a l'escola de senyoretes Joannes Etxeberri de Donostia.

Se'l coneixia com a “residència de senyoretes”. La directora de la mateixa es va posar malalta, Pakita Arregi. Llavors, Catalina Irureta i jo ens van dir que havíem d'anar allí. I vam ser perquè, en certa manera, calia guanyar-se la vida. Vam ser al carrer Matía de l'Antic, en Vila Blanca. Ho van tirar… Hi havia gent que estava estudiant per a ser professor en aquesta residència. Record que Joan Mari Lekuona, Joxemiel Barandiaran… van estar donant conferències. Vaig anar a buscar a Barandiaran fins a Ataun, acabat d'obtenir el permís de conduir! Nevava, però l'home sí, anàvem a Sant Sebastià... Aquestes andereños cursaven els seus estudis formals a l'Escola de Magisteri. En la residència de les andereños se celebraven xerrades sobre la cultura basca. Allí caminaven alguns joves que avui es coneixen bastant. Aquelles senyoretes eren bufones noies! I els bascos! De totes maneres, algunes d'aquestes senyoretes tal vegada parlaven en castellà. Es va establir com a norma que qui parlés en castellà pagaria la pesseta. I, no obstant això, sempre lluitant. tenien consciència, però hi havia els qui no vivien un ambient basc, parlaven en castellà. Record una vegada com vaig posar un vers en el tauler d'anuncis: “Es parla en basc per por de la pesta / Això ens omple el cor d'espines / Les andereños no a la vista / Faria millor anant al Congo!”. Una vegada ha arribat Joan Mari [Lekuona], i allí on comença a posar i a cantar aquest bertso com sigui en el zortziko txiki! Em va fer vergonya perquè ningú sabia qui havia posat el vers en qüestió.

En 1967 estaves en la residència de les andereños, i a l'any següent treballava en Euskaltzaindia.

En el 68 em van dir que necessitaven algú. Crec que va ser el mateix Pakita Arregi qui m'ho va dir. Vaig parlar amb Pedro Berrondo. D'altra banda, la intenció d'Euskaltzaindia era obrir l'oficina en la Diputació de Guipúscoa, i allí vaig començar a treballar. Vaig començar sense pensar-ho en Euskaltzaindia i allí vaig estar fins a l'any 2000. No vaig ser a Arantzazu, sabia que havia estat una salsa, però no era capaç de mesurar-la. No ho sabia. Si el basc estava entre ells, no t'importava la resta, la seguretat social i els sous. Si hagués pogut sobreviure, ja no li importava. Era un idealisme.

Ha passat més de
trenta anys en Euskaltzaindia. Ha vist a molts...

Bé, sí. El diccionari d'ikastoles de fins a vuit anys es va fer en entrar jo. Es va publicar en 1973. Totes les setmanes ens reuníem Karlos Santamaria, Joxemiel Zumalabe, Xalbador Garmendia, Irigarai i jo. Per descomptat, ells eren els savis. Karlos Santamaria estava preocupat per la falta de diccionaris en la ikastola. Volia fer alguna cosa i d'aquí va venir el diccionari. Els diccionaris que s'han fet des de llavors no eren res, però llavors va ser una gran cosa. Vaig fer de secretari del grup. Va ser una època molt interessant. La seu d'Euskaltzaindia estava en la Diputació, quan en la Diputació no hi havia cap ambient basc. Karlos Santamaria i Joxemiel Zumalabe eren persones de reconegut prestigi, i crec que gràcies a això estàvem nosaltres en la Diputació. Però no hi havia ambient basc. Record que en la fotocopiadora, en fila, esperava també la gent i algú em va dir: “Vostè no és de la Diputació!”. Li vaig preguntar: “Estic treballant per a Euskaltzaindia, una institució creada per aquesta Diputació juntament amb altres diputacions en 1918”. El seu defensa la defensava amb tota innocència i no em preocupava. “Però què està dient això?”. Després sí, vaig notar alguna cosa quan vam haver de moure'ns d'un costat per a un altre en la pròpia Diputació. No sé quantes oficines diferents passem! Ens van utilitzar de la mateixa manera que usen als cadells. Agafa els papers i els llibres, organitza't i torna a una altra oficina. Així era l'ambient.

Això també es va recuperar un dia...

Una mica
sí, vi… També vaig impartir classes de basca en la pròpia Diputació. Es respirava un ambient diferent.