La ingènua cantant Maddi Zubeldia
Maddi Zubeldia canta i solista! Quina sorpresa! Que valent! Des de Ziburu va arribar a Hendaia el 25 de setembre. Va treballar en la capella del Palau de l'Abadia. Maddi va començar recordant el lema Els Set Un de l'Abadia. Va començar el recital en homenatge a Mikel Laboa, cantant amb entusiasme contra Lilura de Bertolt Brecht: “No a la il·lusió! Res d'enganys! No pot consolar-se! El temps no és llarg, corruptes a la terra, la vida és el més gran, podria perdre's el que és
perdre”. Lete i Valverde. Va cantar, entre altres, l'espanyol Machado, l'irlandès col·le Porter, el francès Jean Renoir, la xilena Violeta Parra... Antón Abadía va treballar com a polígon de Ziburu, suau i còmodament. Cançons molt adaptades al seu estil i veu. Ens va oferir també les seves. Les lletres i les notes evocades amb els nens i una cançó evocada per la situació del nostre poble. Dolces cançons de la llarga i dura portada que travessa Euskal Herria.
La seva veu melosa converteix a Maddi Zubeldia en una cantant natural. L'acordió de Xano Urtxegi, la guitarra de Txomin Arizaga i el violí i mandolina d'Arkaitz Miner protegeixen la ingenuïtat del cantant. La ingenuïtat és la manera de cantar de Maddi, la ingenuïtat i la naturalitat. Maddi afegeix valor a la naturalitat. Es percep un coratge controlat en el moment de cantar.
“El poble que canta, mai morirà!” es diu. És bonic que el que s'ha recollit en la vida es pugui oferir als amics –i als paisans– en la vida adulta. Maddi Zubeldia té al seu poble i als seus amics com a referents en la seva trajectòria musical. Ha après i agraït el rastre deixat pels quals s'han anat. Per això ens va acomiadar, naski, parafrasejant a Gràcies a la vida de Violeta Parra.
Potser és el temps dels petits cantants del poble. Testimoni Maddi Zubeldia. Potser, des de Ziburu fins a Hendaia, passant per Azkaine, Maddi també passarà per l'altre costat del Bidasoa. Tal vegada!
perdre”. Lete i Valverde. Va cantar, entre altres, l'espanyol Machado, l'irlandès col·le Porter, el francès Jean Renoir, la xilena Violeta Parra... Antón Abadía va treballar com a polígon de Ziburu, suau i còmodament. Cançons molt adaptades al seu estil i veu. Ens va oferir també les seves. Les lletres i les notes evocades amb els nens i una cançó evocada per la situació del nostre poble. Dolces cançons de la llarga i dura portada que travessa Euskal Herria.
La seva veu melosa converteix a Maddi Zubeldia en una cantant natural. L'acordió de Xano Urtxegi, la guitarra de Txomin Arizaga i el violí i mandolina d'Arkaitz Miner protegeixen la ingenuïtat del cantant. La ingenuïtat és la manera de cantar de Maddi, la ingenuïtat i la naturalitat. Maddi afegeix valor a la naturalitat. Es percep un coratge controlat en el moment de cantar.
“El poble que canta, mai morirà!” es diu. És bonic que el que s'ha recollit en la vida es pugui oferir als amics –i als paisans– en la vida adulta. Maddi Zubeldia té al seu poble i als seus amics com a referents en la seva trajectòria musical. Ha après i agraït el rastre deixat pels quals s'han anat. Per això ens va acomiadar, naski, parafrasejant a Gràcies a la vida de Violeta Parra.
Potser és el temps dels petits cantants del poble. Testimoni Maddi Zubeldia. Potser, des de Ziburu fins a Hendaia, passant per Azkaine, Maddi també passarà per l'altre costat del Bidasoa. Tal vegada!