Educador
Xabier Etxaniz Erle
2010ko urriaren 06a
Alex Larretxi
El dia anterior un amic em va enviar un correu electrònic. Vaig pensar que seria una trista, una broma o una extravagància habitual, però el títol va atreure la meva atenció des del principi: deia el professor i l'educador.
Pensava que els dos termes serien sinònims, però m'equivocava. No diré res nou en comentar que la figura del professor ha perdut importància en la nostra societat. Fa poques dècades era el professor el que divulgava la ciència i el coneixement, gràcies a ell –o al seu treball– es preparava al nen i a la jove per a enfrontar-se al món. Llegir, escriure, conèixer altres realitats del món a les escoles. I el professor, el mestre, la mestra, tenia pes, importància, prestigi al poble.Un exemple
d'això és la coneguda anècdota que existeix entorn de les queixes professor-alumne. Fa uns anys, quan un alumne feia alguna cosa malament, el professor es queixava i els pares prenien mesures amb el nen; ara, els pares prenen mesures amb el professor.En
la nostra societat hem posat a la disposició dels professors una infinitat de responsabilitats i obligacions. “No, no, jo no li donaré verdura a casa, que aprengui a menjar bé a l'escola. Amb mi està només dos dies i per dos menjars no discutiré” (escoltada a un pare) o “a un nen de tres anys li vaig dir una vegada que no el fes. Em va mirar sorprès, crec que era la primera vegada que sentia la paraula NO” (narrada per un professor). El que cal fer a casa, la qual cosa ha d'ensenyar la televisió, les responsabilitats socials... estan parant en mans de l'escola (informació sexual, com caminar per les carreteres, disposició a favor de la pau, respecte mutu...) i jo tinc al cap als meus avis i àvies, que no han anat a escola, ells van ser educats, tenien una sòlida formació humana. Com ho van aconseguir? Què anaven a fer ells entre nosaltres?La
família ha de fer més a l'hora d'educar als nens, el poder públic també, i els mitjans de comunicació. I els que treballem en la formació del professorat també tenim la nostra responsabilitat, ja que, com es comentava en el correu electrònic rebut, encara que en un institut andalús el professor sovint va dir als alumnes que no pintessin el mirall amb els petons que li van donar, el netejador va haver de venir i ensenyar-los el que li costava a ell netejar-lo amb aigua de bany. Quin bon educador! Una vegada ensenyats els alumnes van aprendre… ho aconseguirem amb els nostres professors!
Pensava que els dos termes serien sinònims, però m'equivocava. No diré res nou en comentar que la figura del professor ha perdut importància en la nostra societat. Fa poques dècades era el professor el que divulgava la ciència i el coneixement, gràcies a ell –o al seu treball– es preparava al nen i a la jove per a enfrontar-se al món. Llegir, escriure, conèixer altres realitats del món a les escoles. I el professor, el mestre, la mestra, tenia pes, importància, prestigi al poble.Un exemple
d'això és la coneguda anècdota que existeix entorn de les queixes professor-alumne. Fa uns anys, quan un alumne feia alguna cosa malament, el professor es queixava i els pares prenien mesures amb el nen; ara, els pares prenen mesures amb el professor.En
la nostra societat hem posat a la disposició dels professors una infinitat de responsabilitats i obligacions. “No, no, jo no li donaré verdura a casa, que aprengui a menjar bé a l'escola. Amb mi està només dos dies i per dos menjars no discutiré” (escoltada a un pare) o “a un nen de tres anys li vaig dir una vegada que no el fes. Em va mirar sorprès, crec que era la primera vegada que sentia la paraula NO” (narrada per un professor). El que cal fer a casa, la qual cosa ha d'ensenyar la televisió, les responsabilitats socials... estan parant en mans de l'escola (informació sexual, com caminar per les carreteres, disposició a favor de la pau, respecte mutu...) i jo tinc al cap als meus avis i àvies, que no han anat a escola, ells van ser educats, tenien una sòlida formació humana. Com ho van aconseguir? Què anaven a fer ells entre nosaltres?La
família ha de fer més a l'hora d'educar als nens, el poder públic també, i els mitjans de comunicació. I els que treballem en la formació del professorat també tenim la nostra responsabilitat, ja que, com es comentava en el correu electrònic rebut, encara que en un institut andalús el professor sovint va dir als alumnes que no pintessin el mirall amb els petons que li van donar, el netejador va haver de venir i ensenyar-los el que li costava a ell netejar-lo amb aigua de bany. Quin bon educador! Una vegada ensenyats els alumnes van aprendre… ho aconseguirem amb els nostres professors!