És possible que a més d'un li espantés la lectura del títol del llibre en qüestió. Crec que uns altres ho llegiran atentament. Però aposto que també hi ha alguns que vegin la paraula psicoanàlisi i passin directament a llegir un altre article més interessant. Sigui com sigui l'elecció que sigui respectable, i perdonin aquesta entrada pessimista, començo a avorrir-me avui amb la psicoanàlisi, sobretot amb els quals parlen del freudià com l'opi de la societat, amb la boca plena d'arguments i prejudicis, però amb els quals no ha tingut cap experiència directa. Sí, sé que la ignorància i l'audàcia s'uneixen en la majoria de les ocasions, i per això callaré.

Erich Fromm (1900-1980) és conegut per la teoria de la psicoanàlisi humanista, que seria el resultat de l'assaig d'unitat dels pensaments de Marx i Freud. Partint de les tendències dels psicoanalistes Carl Jung i Ana Freud, el propi Fromm rebutjava la teoria freudiana sobre l'inconscient de l'individu i se centrava en l'estudi de les patologies globals que ens uneixen a tots els éssers humans d'Occident. Per a això, considerava imprescindible realitzar una anàlisi objectiva i exhaustiva de les relacions entre l'estructura econòmica i social de la societat del segle XX, per a definir el concepte d'ésser humà alienat que comporta el sistema capitalista. La Societat Sana (The Sani Society, 1955) ens ofereix de manera sistemàtica algunes possibles raons de l'alienació. No obstant això, s'aprecia una actitud una mica idealista, sobretot quan tracta els principis per a la construcció d'una societat que respongui a l'objectiu de la salut mental. A conseqüència de la ràpida deshumanització que ha generat la violència del sistema capitalista, l'ésser humà s'ha convertit en un mitjà de sosteniment d'un país. Però el que planteja Fromm, i perdonin-me l'expressió, és un atemptat a la teoria del relativisme. És cert que vivim sota estructures generals i comunes, però les coses no són tan fàcils com sembla. Jo crec que cada individu agafa aquesta estructura i la particularitza, per la qual cosa encara que es produeixi un canvi en el sistema econòmic, cada subjecte no la sofrirà de la mateixa manera. Aquesta idea de l'humanisme és molt bonica, però em sembla un camí ideal per a donar una explicació de l'existència humana. Perquè no hi ha res absolutament, l'home sofreix moltes vegades. I aprendre a viure amb aquesta Idea és el camí més difícil per a la llibertat que l'home pot aconseguir, però un dels més realistes.