Quan es publiquin aquestes línies, els Santfermins 2010 ens truquen a la porta. Falta molt poc, i ja estan apareixent els antecedents de la Festa als carrers de Pamplona: Tómbola de Càritas, taules per al tancament, plans per a la parranda, roba blanca i vermella dels aparadors...

I el pròxim set de juliol, precisament, es compleixen dos anys de l'assassinat de Nagore Laffage. Segurament, aquests dos anys han estat molt durs per als quals volien a la família Laffage i a Nagore. I estic segur que quan les festes s'acostin, el dolor augmentarà.

Aquest pensament em porta la imatge de la seva mare. Record a Asun Casasola, tant al carrer com en el jutjat. Em recordo del seu rostre, del seu cos, del seu dol sense veu, de l'oberta ruptura del seu ventre. Record la seva tranquil·la dignitat. La seva decepció en conèixer la sentència. I record també l'alarma social i la inquietud que la pròpia sentència va generar en la societat.

Per això em vaig alegrar molt de conèixer les intencions d'Helena Taberna. De fet, el pròxim projecte del cineasta navarrès és la realització d'un documental sobre l'assassinat d'una jove a Pamplona. En reconèixer la veritat, m'he alegrat molt, i no sols perquè la pel·lícula sigui un clam contra la violència de les dones. M'he alegrat sincerament que, sobretot, vingui a recollir el testimoniatge del camí recorregut per Casasola, d'alguna manera, a sumar forces: traslladant el succeït i el sofert del particular a l'universal, creant una nova sinergia.

Perquè és innegable que el cinema és un instrument ideal per a la reflexió, amb un do especial per a reflectir els sentiments, i com no, un element imprescindible contra l'oblit, un testimoniatge viu per a la memòria. I m'imagino a Asun Casasola davant la pantalla, en pau, pensant que tot el que ha fet ha valgut la pena. Imaginant que la memòria i la dignitat de la seva filla estan fora de perill, aquí, en un espai intangible, lliure.

I vull creure que és possible construir un món més just. Que hi ha una altra forma de justícia que està per sobre de la d'aquí, que és el que fa precisament la memòria col·lectiva: el que no prescriu, la qual cosa es manté viu en nosaltres i no té data de caducitat. I se m'ha ocorregut que l'espai de llibertat obtingut d'aquesta acumulació obre noves vies de sinergia en memòria de Nagore. En memòria de totes les dones assassinades.