Les dones treballadores hem de denunciar i exigir el 22 de febrer, dia internacional per a reivindicar la igualtat salarial, i ho tornarem a fer. A més, no hi haurà desaprofitament, hem aconseguit reconèixer l'existència de la bretxa salarial i reconèixer les causes de la discriminació. Fins aquí hem portat les institucions, aquí hem posicionat amb el debat patronal, hem començat a ficar en l'agenda de les empreses la qüestió de la bretxa… no és poc. Però aquí estem.

Per a poc serveix portar als discursos “sempre serem deutores amb les dones que han estat cuidant”, si després no hi ha cap voluntat de reconèixer el que realment val tot aquest treball en les condicions imposades pel sistema, i si no es mesura el cost econòmic que ens ha suposat a les dones, per a pagar el que ens deu. És un frau reconèixer la bretxa salarial i situar la solució en el mercat laboral. Perquè saben que no hi ha un model democràtic de relació laboral per a avançar així, ni un procés sociopolític que busqui una relació de força o un canvi estructural.

Hem guanyat la lluita pel reconeixement de la bretxa. Però necessitem nous passos per a forçar un procés que pretengui revolucionar un model basat en la divisió sexual del treball. Les propostes són aquí: fer una nova valoració dels treballs que han reservat per a les dones; actualitzar els sous dels sectors feminitzats a través de la variable correctora que anomenem deute patriarcal; reorganitzar les cures per a repartir-los entre els homes, les dones, la comunitat i el sistema públic...