argia.eus
INPRIMATU
Udane Arrizabalaga Perez, criminòloga i experta en violència de gènere
"S'està posant el focus en la punció, en lloc d'en l'agressió masclista que és"
  • Més enllà de la submissió química que poden produir les picades, el pasaitarra (1994) afirma que cal prendre la veritable essència de l'acció: l'agressió masclista. Creu que la clau per a destruir el patriarcat està en els centres escolars.
Olaia Gerendiain Ruiz de Gauna Oarsoaldeko Hitza 2022ko irailaren 08a
Argazkia: Oarsoaldeko Hitza

La punció és un altre mètode de violència masclista?

En els últims temps, en relació amb aquest tema, s'està parlant molt de la submissió química i s'oblida a vegades que aquesta mateixa acció és una violació dels drets fonamentals de les dones. Obviar-ho suposa desviar la mirada; deixar de costat el veritable problema, la violència masclista.

La por creixent a sortir de casa s'està donant una vegada més només a les dones i no als homes, que continuen sortint tranquils al carrer i la dona està en permanent alerta. Sabent això, podem relacionar directament les picades amb la violència masclista.

‘No vinguis només a casa’, ‘no arribis tard’, ‘escriu quan arribes’… són missatges quotidians entre les dones, i és inconcebible fer al revés. És a dir, dir-li a l'home “No se us violarà a alguna dona!”, o “Has arribat a casa?”. No tenies una dona perseguida aquesta nit, no?’. Aquests comentaris, que les dones tenim tan naturalment interioritzades, es converteixen en tot un ridícul en imaginar-los dirigits als homes.

Experts en l'àmbit sanitari han estat exposats al públic dient que en la majoria dels casos no s'ha produït una submissió química. Però això no és el fons del problema, no?

El que està aconseguint els experts que estan generalitzant aquest discurs és la criminalització, és a dir, l'acció o l'agressió en si, en la droga que pot estar dins d'aquesta xeringa, llevant el focus en l'acció que està exercint l'agressor. Es parla de submissió química, sense fer referència a la violència masclista que està en la base de tot aquest assumpte. Amb això, s'està despolititzant la paraula de la dona, dient, ‘lasai, no hi ha hagut submissió química’. Però hi ha moltes més, no? Tenim testimoniatges dels nostres companys, denúncies, no? Però col·loquen el focus en la punció, en lloc d'en l'agressió masclista i pervers.

És fonamental cuidar la llengua que utilitzem i revisar els discursos que es produeixen sobre ella. És imprescindible, per a construir el relat, posar en la base les violències que sofrim els ciutadans més vulnerables.

Cal reformular el debat.

Sens dubte. L'absència de submissió química no significa absència de punció i, per tant, absència de violència masclista. Això cal deixar-ho clar.

En aquesta acció de l'home cal enfocar la qüestió i no en l'autocura de les dones. I clar, aquest últim també és imprescindible, i és fonamental l'autodefensa feminista i la inclusió, però la campanya ha d'anar dirigida a la sensibilització dels homes; nosaltres sabem el que és això, ho sofrim constantment.

Per on començar a actuar?

No veig solucions més reals que l'educació. És molt important, alhora, intervenir amb les generacions actuals, reflexionar d'on venim, desmuntar aquesta cultura del patriarcat… Aquí hi ha molta feina.

Però l'única solució que veig amb les noves generacions és l'educació. L'educació feminista, basada en la intel·ligència emocional i l'educació sexual, tot va de bracet. És imprescindible interioritzar el respecte, la igualtat, l'empatia i l'autocontrol des de la infància.

Com ho poden fer els centres educatius amb els seus propis recursos?

Es necessita més. En els centres tenim professors, direcció, algun orientador o orientadora… i cadascun té les seves funcions. No hi ha una treballadora social per a intervenir amb els joves, no hi ha un criminòleg per a dissenyar plans de prevenció. El professorat ja està bastant saturat amb la formació de l'alumnat en l'àmbit educatiu i no pot crear ni un protocol. Això l'hauria de fer una treballadora social, necessitaria un equip tècnic per a acompanyar a la xarxa alumnes-professor-pares-mares quan es necessita activar un protocol d'emergència per a identificar-lo i posar-lo en marxa.

El professorat moltes vegades ha de fer un doble treball, de dues figures diferents, i això és impossible. És necessari crear un equip tècnic dins de cada centre perquè, a més de l'equip educatiu, es treballi la prevenció i aquesta educació sigui el més completa possible. La seva garantia hauria de ser una de les obligacions bàsiques de les institucions públiques.

I als individus què ens correspon?

Responsabilitzar-se i posar límits. Tots coneixem a les dones que han sofert un atac masclista, les tenim al nostre al voltant, la majoria de nosaltres podem comptar les nostres vivències. Però hi ha molt de silenci entorn dels agressors, sembla que no existeixen, i menys en el nostre entorn.

És molt difícil assenyalar a l'agressor quan ens acostem, actuar amb responsabilitat. Però és fonamental construir espais segurs entre nosaltres, perquè hem de tenir clar que quan la víctima ha sofert un atac no se sentirà mai fora de perill, si per a explicar-lo sent que la companyia que l'envolta defensa les accions d'un agressor.