Escric això en època de vacances de primavera. El nostre agraïment a les autoritats pel permís que ens permeten sortir de la casa en la qual vivim, del poble en el qual vivim o de la província en la qual vivim. El que se sap és que a partir d'ara les vacances seran com siguin.

La primera vegada que vaig sentir dir que el món s'estava convertint en un camp de concentració, em va semblar una comparació exagerada. Ara, no. Estem vivint en la mateixa lògica de control en la qual es van construir les enormes prades del segle XX. Per descomptat, no sols en les seves dimensions (i, per això, sense adonar-se), sinó també en les tecnologies que utilitzen, els dissenyadors de camp han fet alguns passos més enllà i han donat una nova estreta al terrible.

Sota la sospita que portaven immigrants mirant els vaixells que recorrien les costes italianes, van venir a veure'm els vaixells que en l'Edat mitjana recorrien els rius europeus... Escric això els dies que estem fent el pas d'Erik a Ero.

Durant uns dies, les portes del camp s'han obert a mig fer... per als brots de virus que venen, se'ns preparen per a noves mesures restrictives i normes arbitràries. Encara hi ha amics que creuen que algun dia aquest mal somni acabarà. No és la meva opinió; ens han imposat un càstig vitalici per a l'existència d'ones, fases, pors i tristes.

La màquina s'ha proposat una missió per a triturar tot el que té vida, per a coure el que li serveix i per a cremar i calcinar el que no li serveix. Podríem parlar d'aquesta màquina, de la vida, de la mort... com a claus de martells, només ens parlen del nombre de positius i de la falta de responsabilitat de la ciutadania.

Els responsables de l'experiment poden estar satisfets. La majoria de la gent abandona els seus cossos i les seves ments, bé per complet o bé per necessitat, a les seves mans. Forts, s'entén, perquè estan convençuts que sortiran de la partida amb forces renovades. Però els febles...

La primera vegada que vaig sentir els caps de laboratori, siguin quins fossin, que les elits recorden la massacre de mil milions d'éssers humans, no vaig veure cap color. Costa imaginar-se la crueltat fins a aquest punt. Si no ens veiéssim amb els nostres propis ulls...

Amb poders d'acció, de relació i d'intel·ligència arribem molt lentament a la primavera de l'any passat. Des de llavors s'ha demostrat que tenim poca defensa. La malaltia i el mal tenen un camí lliure.

Seguim alarmats per les veus de metges, polítics, periodistes que demanen més vacunes, més controls. Continuem veient amb el cor en el pit les mans dels professors que fan que els seus alumnes gaudeixin d'una mordassa. Pensen que s'ocupen de les bondats dels quals estan al seu càrrec? Podria pensar-se també que no volen perdre el seu seient al tren de supervivents, o que volen comprar un bitllet per a aquest tren. Sembla que han arribat molt fins fins a aquests seients, per la qual cosa els gemecs de les víctimes, que poden ser molt pròximes o volgudes.

No sé si a tots aquests professionals se'ls hauria de retreure, perquè també hi ha víctimes. I, no obstant això, cada vegada que veig a un amic camí de la vacunació, emmascarant a un nen, silenciant una opinió, no puc evitar-lo, tinc els ulls posats en ells.

Aquest és el pla per al futur que s'està dibuixant sobre la salut: millorar els bons grans (escuma), deixar que morin els mals grans (escombraries), o fer-los morir.

El pobra sospita que, per a viure, és millor deixar-se portar per aquesta màquina. No obstant això, segueix atrapat en petites màquines com el telèfon intel·ligent que li fa augmentar algunes de les seves potències (o poders), però que li fan disminuir la seva capacitat (o potència). No obstant això, són les mateixes màquines les que, de manera urgent i manifesta, dispersen en gran manera el seu esperit (la força de la ment, la memòria, la reflexió) i les seves estretes relacions, i les impedeixen l'acció.

Als pobres, és a dir, a la major part dels homes que volem que ens deixin en pau, les coses entre amics, entre amics, entre amics, entre gents, i no ens quedaria més remei que fer les coses amb art.

A l'espera d'alguna cosa que encara no tingui nom...