En la primavera hivernal teníem l'esperança tan seca com la terra. Maig, tots dos mullats, i aquí el moment de començar a les herbes. A pesar que al llarg del dia mirem més d'una vegada el temps, no basta i cal encendre la ràdio. El misteri de l'execució dels plans s'oculta en la boira de la hipotètica condició imposada pel cel. El temps és l'únic poder.
El temps ens omple el calendari, i per sobre d'això poc, potser alguna emergència. Perquè tenim molt en joc. Tot. La pròpia existència del ramat. Si no hi ha herba, què menjaran les ovelles a l'hivern? Clar que sempre hi ha opció de compra. A quin preu? I la qualitat de l'herba?
La història ens ha ensenyat que el caseriu ha de ser el més autònom possible per a mantenir-se. Aquesta llei continua estant molt present en aquests parajeos.
Missatge des de Nafarroa Garaia fa unes setmanes: la sequera i la falta de menjar per a l'any vinent per a tots els ramaders ecològics de Guipúscoa. Per tant, l'herba d'enguany és més important que mai.
Pot ser que la pròxima campanya hagi de passar sense cereals. Com resistiran les ovelles sense l'energia i la força que proporciona la mescla de cereals? Potser haurem de pensar que en lloc de comprar a petits agricultors d'Euskal Herria o dels territoris limítrofs, haurem de portar cereals llunyans? En quines condicions? I el preu?
Massa preguntes per a la cartografia de la vida. Només en el cel actual es pot llegir el mapa de l'any que ve. No obstant això, tinc una preocupació.
Una amiga diu que, a diferència del que ocorre ara, els missatges escrits en els núvols antics eren clars i esperables; cíclics. Ara, amb el temps, i per tant amb la naturalesa, sigui com sigui la improvisació, no com la dels bertsolaris, sinó la improvisació improvisada i despasada. Ni ritme, ni rima.
Els bertsolaris, amb tècniques i ritmes determinats, dibuixen mapes amb paraules. No hi ha línies rectes. Perquè el vers, doncs, exigeix rodonesa.
M'agradaria que el cel es fes en vers, en cercle, perquè ho fem en les herbes.