Alguns diuen que en 2017 van faltar la decisió i la disposició a assumir riscos (“no es va aprofitar el moment en què l'Estat estava desbordat”). Uns altres diuen que el problema és que no s'hagi materialitzat la declaració d'independència del 27 d'octubre (“si el Govern hagués avançat i hagués continuat amb la mobilització seríem independents”). El politòleg valencià Jordi Muñoz, no obstant això, té una altra opinió: jo crec que Catalunya no és independent perquè en 2017 no es donaven les condicions per a aconseguir la independència.

Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés (Jordi Muñoz, 2020, Ed. L’Avenç). Quin va ser el principal error del Procés? L'independentisme mai va superar el llindar del 50% (en el 25S va aconseguir el 47%, en la U1 de 2017 la participació va ser del 43% i en l'A21 de 2017 l'independentisme va tornar a quedar en el 47%). És una gran majoria, però no suficient. Sense aquesta legitimitat que dona una majoria clara superior al 50%, Muñoz ha afirmat que "no es pot aconseguir la independència". L'Estat espanyol va perdre legitimitat democràtica enfront dels catalans, sí, però la pèrdua de legitimitat de l'enemic no dona automàticament plena legitimitat a l'alternativa. Aquesta legitimitat cal treballar-la i guanyar-la.

En qualsevol cas, Muñoz diu que el Procés, encara que ha evidenciat que és molt difícil aconseguir la independència, també ens ha demostrat que l'independentisme, com a moviment sociopolític, i l'opinió pública a favor de la independència és més sòlida i resistent a Catalunya. L'independentisme mai ha arribat tan lluny. Cada vegada compta amb un suport social i electoral més estable i segueix amb una tendència a l'alça (no a la repressió, sinó tot el contrari).

Aprofundeix en la idea del moviment dient que en l'última dècada s'ha construït un moviment sociopolític basat en una xarxa d'actors diferents que han combinat una estreta col·laboració i competència a Catalunya, molt relacionat amb el teixit associatiu d'un país amb una sociologia plural i transversal. També subratlla que el moviment manté relacions complexes amb una part de l'elit econòmica i, encara que ideològicament progressista, també amb gran part del sector més vulnerable, especialment amb el metropolità.

Muñoz situa en la base d'aquest moviment, com tres cercles concèntrics, l'independentisme tradicional (que era la minoria), la referència constant al dret d'autodeterminació i la voluntat d'una gran majoria transversalment per a millorar l'autogovern. Aquesta energia latent està activa pel procés de reforma de l'Estat. També dona especial importància al tríartit de 2003 i a la reforma de l'Estatut que l'autor del llibre va construir un pont entre tots dos mons (ERC-PSC/ICV): una part del catalanisme federalista utilitzarà aquest pont per a passar a l'independentisme. “Sense aquella aliança es complicaria molt arribar al lloc en el qual estem avui.”

No obstant això, com diu el llibre, l'independentisme no ha crescut en res, sinó en un context concret i en interacció amb altres actors. Entre les reaccions provocades pel procés destaca tres: La resposta autoritària de l'Estat, la polarització dins de Catalunya (com demostra l'èxit electoral de Cs) i la nostàlgia del velle catalanisme tradicional que troba a faltar l'statu quo tranquil.

En aquestes condicions es reforça el moviment independentista, coincidint amb el full de ruta acordat de 2015 a 2017. Aquesta unitat és considerada com un miracle per Muñoz, ja que en el marc d'aquesta confluència es recollien tres hipòtesis diferents: per a uns el referèndum, eina per a impulsar la negociació (per a obligar l'Estat a negociar), per a uns altres era una eina per a l'aixecament (per a defensar el resultat al carrer i per a crear un aixecament a l'Estat, hipòtesi que cobra força en la vaga del 3 d'octubre) i per a la majoria era una eina per a la desconnexió, una desconnexió expressa sense dolor. El que passa és que cap de les tres hipòtesis té resultat. L'Estat no negociarà, és impossible mantenir la mobilització que dugui a terme la revolta i l'Estat ha demostrat la seva força (la desconnexió pacífica era una quimera).

I així arriba el moment en què l'independentisme es divideix entre traïdors i hiperventilats. Què fer? Jordi Muñoz proposa un camí.

L'any 2017 va ser una crisi constitucional, i ara estem entrant en un nou equilibri, més estable o més inestable, que durarà més o menys, però que, en tot cas, definirà el terreny de joc dels pròxims anys. Amb la independència d'Expressa, el nou equilibri serà el que estableixi l'evolució de la política catalana i espanyola.

En l'Estat pot ocórrer bàsicament tres coses: consolidar la majoria d'esquerra actual, governar per les tres dretes o un equilibri intermedi, una espècie de gran coalició.

A Catalunya, per contra, poden passar quatre coses: ampliar l'independentisme, parar on està l'independentisme, però augmentar el consens a favor del dret a decidir, parar on estan les posicions actuals, o el desgast de l'independentisme.

Amb diferents combinacions l'autor arriba a la conclusió que la probabilitat de transició a una solució política depèn fonamentalment de l'evolució de l'independentisme. Només si és capaç d'enfortir l'independentisme i articular el 70% a favor de la solució democràtica es pot imaginar una solució positiva.

Conscient d'això, defineix una estratègia per a augmentar les possibilitats de guanyar, incidint en dues variables: d'una banda, aconseguir una majoria clara a favor de la independència i, per un altre, articular una majoria àmplia i transversal a favor del referèndum per a la solució democràtica. Són dues coses diferents i, per tant, cal pensar diferent.

Els vots a favor de la independència creixen en el temps i solo es mantindrà si la mobilització continua (la desmobilització és el major perill per a molts moviments). No obstant això, l'autor considera que la clau per a superar el 50% és la governança de les institucions que tenim en l'actualitat. No n'hi ha prou amb aconseguir el poder institucional, el decisiu és què es fa amb aquest poder. A Muñoz li sembla que l'independentisme ha sofert un dèficit de governança des de 2017: si a la gent li sembla que no serveix per a resoldre els problemes concrets del dia a dia, i només planteja un futur desconegut, serà difícil unir gent nova a l'independentisme.

El bon o mal govern de l'autonomia que fa l'independentisme servirà al votant per a saber com serà la república independent. És cert que el que es pot fer és molt limitat, però és millor buscar solucions que utilitzar aquest límit com a excusa per a no fer res. La primera obligació dels partits sobiranistes és utilitzar els instruments al seu abast per a resoldre problemes, transformar la realitat i demostrar els avantatges de la sobirania amb el que ha fet.

No obstant això, Muñoz diu que una majoria clara no és suficient: l'independentisme té possibilitats de guanyar si se celebra un referèndum amb normes clares i pactades entre els partidaris del si i del no, i, per tant, si es garanteix que el perdedor acceptarà els resultats. Fins ara aquest 70% ha estat impossible d'articular, entre altres raons perquè el procés ha generat polarització emocional. Per a superar aquesta distància emocional serà imprescindible la construcció de ponts. En l'onada que l'independentisme va plantejar en 2017, la gent es va espantar perquè pensava que s'anaven a vulnerar els seus drets. L'independentisme no va empatitzar amb aquesta por.

Un instrument fonamental per a la construcció de ponts i per a la pacificació d'aquesta polarització emocional és pensar en les garanties comunes a favor i en contra de la independència: consensuar les garanties dels processos de presa de decisions i assegurar l'encaix institucional de les identitats i cultures diverses del futur, sigui com sigui el resultat, la dependència o la independència. La pràctica de la tolerància i la inclusió pot arribar a un consens en els procediments.

L'aposta pel diàleg també pot ajudar en aquest camí. En aquest sentit, Muñoz ha considerat que la taula de diàleg, tant si es donen resultats com si no. Una altra de les claus que pot ajudar a l'articulació política del 70% és l'elaboració del consens contra la resposta autoritària i la repressió de l'Estat. I també en el pla internacional, amb una majoria clara a favor de la independència i amb un front ampli a favor del referèndum, li sembla que la situació canviaria molt.

El llibre és excel·lent i molt recomanable. El procés se submergeix en la complexitat de tot això amb determinació, dona moltes claus i posa en valor davant la desesperació, el derrotisme o el descoratjament el que l'independentisme ha aconseguit en aquesta dècada. I cosa que és més important, proposa un camí cap a la independència.

Jordi Muñoz ha aconseguit un mèrit addicional: per primera vegada he llegit un llibre en català de principi a fi.