argia.eus
INPRIMATU
Per què anar a Durango el 7 de desembre?
Sugoi Etxarri Intza Gurrutxaga Loidi 2024ko azaroaren 30

El Consell d'Euskalgintza està alertant de l'emergència lingüística que estem vivint en les últimes setmanes. Han passat bastants anys des que es va començar a descriure la situació del procés de revitalització del basc en l'encreuament, en la rotonda, en l'inpasse i amb paraules semblants, des que es va subratllar la necessitat de fer el salt a les polítiques lingüístiques. Durant l'últim any, de la mà d'UEMA, Iñaki Iurrebaso s'ha dedicat a socialitzar les conclusions de la seva extensa recerca, poble a poble i agents socials. Qui ha volgut saber, ja sap on estem: “molt més prop de la mort que d'una situació de plena salut”, “en una dràstica minorització”. En aquesta situació, ha proposat que és un pas imprescindible que els bascos prenguem consciència de la nostra situació de gravetat, per a revertir la situació i obrir un nou i fort període d'euskaldunización. No obstant això, no som ni els primers ni els únics a utilitzar aquest concepte, ja que tant a Catalunya com a Galícia ja s'ha insistit que estan en una emergència lingüística. No és el nostre problema particular, sinó la tendència general de les llengües minoritàries a nivell mundial. Això és el que el desenvolupament del sistema capitalista patriarcal i neocolonial porta de la globalització.

També és evident que el “diagnòstic” de la situació d'emergència s'ha accelerat de la mà de la reacció, ja que en els últims anys s'estan qüestionant les àrees amb beneficis i retardant els passos donats. Els mitjans de comunicació, partits i institucions polítiques i judicials que hem tingut sempre enfronti estan en plena ofensiva, i dins d'aquests moviments cal destacar el paper dels sindicats CCOO i UGT i del PSOE que en els últims temps estan donant lloc a la regressió del procés d'euskaldunización, tant des dels jutjats com des de les institucions, als agents més actius i eficaços. En aquesta iniciativa, més enllà de denunciar de forma aïllada l'ofensiva contra el basc, hauríem de començar a denunciar que aquests agents estan alimentant l'auge del feixisme i l'onada reaccionària que suposadament critiquen. En efecte, dins de les mateixes lògiques es produeixen les retallades dels diferents drets aconseguits pels subjectes oprimits mitjançant la lluita. Els euskaltzales hauríem de tenir més cura de com i com es construeixen les relacions i aliances amb ells.

D'altra banda, la(s) emergència(s) no podem entendre-la, com ha vingut, com un fenomen temporal que s'anirà en algun moment, sinó com una conseqüència permanent dels profunds problemes estructurals. Els sorolls d'alarma no són inútils, ens han de portar a la cerca de les causes del problema a tota velocitat per a poder donar una solució eficaç al problema de cada moment. I això, igual que en el cas de les llengües minoritàries, s'aplica a molts altres temes, en aquesta època de crisi múltiple.

Hi ha, aquí i allà, negacionistes que neguen davant aquestes alarmes les causes de les malalties i, moltes vegades, el mal mateix. En el nostre cas, hem escoltat discursos com que la situació del basc va pel bon camí o que el problema està en la falta de compromís personal de l'euskaldun. En la mateixa línia, en els últims temps ha predominat la tendència a no dir que darrere de la situació del càncer del basc hi ha una opressió nacional, i per tant lingüística, de despolititzar l'assumpte.

En temps de l'antipolítica i l'auge de la ultradreta, creiem que poc o res aconseguirem de la despolitización (almenys, que puguem desitjar-ho). Hem de repolititzar el problema del basc, en termes actualitzats, per descomptat.

Tenim clar quina és la causa de l'emergència de nosaltres i de qualsevol comunitat lingüística minoritzada: els estats que volen assimilar als pobles mitjançant la imposició de les seves llengües hegemòniques; i en aquest món hiperglobalizado i capitalista, tot un sistema en crisi que té la necessitat de produir ofensives reaccionàries de manera periòdica per a mantenir el quo d'Estat dels més poderosos.

Davant tota aquesta situació, nosaltres no tenim receptes màgiques, anirem descobrint aquest camí entre els agents d'Euskalgintza. Però tenim clar des d'on ha d'anar la solució de l'emergència: des de la presa de consciència de la nostra situació i la xarxa; des de l'assumpció dels nostres drets i, per insubmissió, des de la superació de les fronteres establertes; des de l'obertura de la nostra comunitat lingüística a la pluralitat de nous membres i amb ells la construcció d'una/s comunitat/s millor/s i/o més/s fort/s; des de la lluita del basc amb altres lluites i aliances; fins a la sobirania, des de la descolonització personal fins al nivell polític. No necessitem anestèsia, sinó una cura.

I nosaltres tenim clar quina és la cura: el basc necessita una estàtua, els bascos hem d'escriure la nostra constitució, de baix a dalt, del basc i en basc. Des d'Euskalgintza, de la mà d'altres moviments populars, fem una crida a recórrer aquest camí, i els euskaltzales, a organitzar-lo i a crear les condicions per a despertar aquest orgull que necessitem. El 7 de desembre tenim una cita important en aquesta direcció. Omplim els carrers, visibilitzem la força del front antifeixista vasquista i unim les forces per la independència que necessitem!

Sugoi Etxarri Zabaleta i Intza Gurrutxaga Loidi, coordinadores d'Euskal Herrian Euskaraz