La divisió administrativa del País Basc no facilita parlar d'impostos. Al País Basc Nord els tributs estan fixats per la normativa francesa i en el sud la situació és encara més complicada. Cada territori té competència per a establir impostos directes: Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), Impost sobre el Patrimoni i Impost de societats principalment. Els impostos indirectes, no obstant això, estan regulats per l'Estat i agrupats per les Hisendes Forals i la Hisenda de Navarra. En Hego Euskal Herria tenim, per tant, quatre hisendes pròpies: Hisenda de Navarra i Hisendes Forals de Bizkaia, Llaurava i Guipúscoa.

Retrocés en progressivitat

Els impostos directes són aquells que afecten a totes les persones i es graven en funció de les seves característiques: la renda obtinguda i el seu patrimoni. L'impost directe més conegut és l'IRPF. És un impost progressiu, és a dir, com més guanya el tipus a aplicar augmenta. Els impostos indirectes, no obstant això, graven l'ús o consum. L'Impost sobre el Valor Afegit (IVA) és el tribut més habitual i es paga pel consum d'un producte o servei. El tipus general és del 21% però hi ha béns amb tipus reduït (i superreducido), sobretot els més bàsics. La veritat és que totes les persones paguen el mateix tipus d'IVA, sigui ric o de renda baixa.

El mateix ocorre amb els impostos sobre els combustibles. Per tant, aquests impostos no són gens progressius. L'actual sistema tributari espanyol, implantat en 1977, se centra en la progressivitat, però ha perdut progressivitat en les últimes dècades. Mentre mantenen o baixen els tipus d'impostos directes, augmenten imposats com l'IVA.

En 2021 les hisendes d'Hego Euskal Herria van recaptar més ingressos en impostos indirectes (10.188 milions d'euros) que en impostos directes (9.828,4 milions d'euros). És a dir, es va recaptar més a través d'impostos no progressius. Per tant, no hi ha justícia fiscal.

En altres països el sistema tributari és més progressiu. Les dades de l'OCDE ho expliquen clarament. Les Hisendes del País Basc Sud recapten 0,96 euros per cada euro recaptat per impostos indirectes. Aquesta proporció és de 1,25 a Alemanya i la mitjana europea de 1,15. Per tant, les nostres hisendes tenen treball per a aconseguir la progressivitat.

Però el problema està en les competències. Mentre tenen capacitat per a regular els impostos directes, els indirectes els estableix el Govern d'Espanya i els recapta les hisendes del País Basc.

L'impost de societats perd pes

De l'anàlisi de les dades de les hisendes del País Basc Sud cal destacar la pèrdua d'importància de l'Impost de societats. En 2011 suposava el 9,4% de la recaptació total. Deu anys després, l'aportació dels beneficis de les empreses va descendir al 7,3%. Aquesta pèrdua ja existia.

En el cas de Bizkaia, el pes de l'Impost de societats en 2003 va ser del 11,3%. Mentre les aportacions empresarials descendeixen, els impostos sobre els treballadors i sobre el consum augmenten.

Pressió fiscal per sota d'Europa

S'entén per pressió fiscal la comparació de la recaptació d'un país per impostos amb el Producte Interior Brut. Si bé en la dècada dels vuitanta el País Basc gaudia de la pressió més alta a nivell estatal, és la comunitat amb menor presència en l'actualitat, juntament amb Navarra. La dada de pressió fiscal en si no significa res. Si amb el recollit serveix per a satisfer les necessitats de la societat i mantenir l'Estat del benestar, pot ser considerat bo.

La veritat és que els serveis públics han empitjorat considerablement en els últims anys. No obstant això, les administracions basques, lluny de transformar el sistema tributari, tendeixen a augmentar l'endeutament. Des de 2008 l'endeutament ha passat de l'1% al 15% del PIB i la càrrega del deute haurà de ser assumida per tots els ciutadans.

Quant a les dades d'Espanya, destaca la diferència amb els països europeus més avançats. En 2019 la pressió fiscal a Espanya era del 34,6%, mentre que a França era del 45,4% i a Alemanya del 38,8%.

I la diferència amb els països del Nord que moltes vegades s'han utilitzat com a model de benestar també és evident: El 46,3% a Dinamarca i el 42,9% a Suècia. Aquesta diferència es pot atribuir al pes de l'economia subterrània a Espanya, i és cert que en els últims anys la bretxa s'ha reduït lleugerament. La diferència, no obstant això, és evident.

Necessitat de nova fiscalitat

El sistema tributari ha de ser una eina per a afrontar els reptes de la societat, la qual cosa exigeix adaptar-se a una situació cada vegada més canviant.

En aquests temps de transició digital i ecològica és cada vegada més necessària una reflexió sobre el nou model de tributació. En els últims anys s'han posat sobre la taula moltes propostes sobre fiscalitat verda. La reducció dels impostos sobre l'electricitat, la imposició dels impostos sobre els residus i la incineració, l'augment de la fiscalitat dels carburants, l'establiment de peatges d'accés a les ciutats i el canvi de la fiscalitat de matriculació són algunes de les mesures que s'estan estudiant. La majoria de les propostes busquen pagar més a qui més contamina. També reivindiquen l'establiment d'un sistema tributari en funció del nivell de renda, que reflecteixi la progressivitat en multes i tributs.

Les digitalitzacions i el repte de la robòtica industrial també estan sobre la taula. La imposició de tributs als robots o el disseny d'impostos per productivitat són alternatives que ja estan sent objecte d'estudi. La digitalització no sols implicarà la pèrdua de llocs de treball, sinó també la reducció de la recaptació, el que exigirà el redissenyo de la tributació.

És clar que la política fiscal és un dels pilars fonamentals del model de país. Des del punt de vista de la justícia social hi ha alguna cosa a canviar i des del punt de vista de la transició ecològica també hi ha un debat interessant i profund.