Últimament estem veient que cada vegada hi ha més soroll en el medi rural. Però, fins ara, el material territorial rural –terra, aigua, biodiversitat...– i immaterial –coneixements, cultura, relacions...– no ha estat estimat ni valorat. El medi rural ha estat històricament menyspreat en l'imaginari social; el lloc a sortir, com si no aportés; i mentrestant, la presa de consciència que l'entorn urbà s'ha convertit en un far de “desenvolupament” dona.Eraikuntza és fonamental per a entendre el que està succeint en el medi rural en els últims mesos, i

per a entendre per què ha sorgit la ira de diverses persones. De totes maneres, a més d'entendre aquests sentiments, també hem de ser capaços de mirar més enllà dels sorolls i espurnes que provoquen les mobilitzacions, i analitzar, amb ulleres ecofeministes, fins a quin punt són transformadores aquestes mobilitzacions, tant en el seu contingut com en la seva forma.

No s'ha posat en qüestió la Política Agrícola Comuna

La primera evidència és que de sobte el medi rural se sent protagonista, almenys en alguns moments se sent sota el focus i després d'una perifèria contínua històricament s'ha passat al centre. Això genera la sensació lògica d'estar davant una finestra d'oportunitat. En un context d'alta precarietat, en el qual el sector primari està ofegat per deutes i burocràcia, tots necessiten ser mirats, necessiten atenció, però hem de preguntar-nos a nosaltres mateixos: cap a on va l'atenció? Què està destacant en aquest context d'oportunitats? Realment canvien els centres o solo els decorats?

En aquest sentit, la segona evidència és que el centre principal de les mobilitzacions (i del propi sector) ha estat la Política Agrícola Comuna (PAC). Aquesta política va tenir el seu origen en l'intent de generar autonomia alimentària al continent europeu en el context de la postguerra. Avui dia, el mercat és una eina centrada en el mercat, un mercat globalitzat basat en un sistema absolutament injust en el qual el petit sempre perd. En les mobilitzacions mai s'ha escoltat una petició de canvi d'aquest centre; sense deixar de donar voltes, es busca que el mareig sigui el menor possible. Sí, és diners públics, és la partida més important dels pressupostos europeus (al voltant del 30% del pressupost de la UE), però avui dia aquesta partida la lidera una lògica capitalista i el que té més sòl rep més. Els grans propietaris guanyen, mentre els mitjans intenten sobreviure i els petits es queden fora de la distribució del pastís. I, excepte excepcions, la propietat continua estant en mans dels homes. De fet, només el 30% de les ajudes van a les mans de les dones productores –ara com ara és impossible obtenir dades de persones de gènere no binari–, i a més les quantitats que reben són més baixes a causa del model productiu i a l'escala que trien.

Es parla de Polítiques Agràries en lloc de parlar de Polítiques Alimentàries

Per a fer una transformació real, cal canviar el que es posa en el centre. En el centre han d'estar els territoris i les persones productores d'aliments, i no la competitivitat que impulsa el mercat i l'acaparament de terres i “recursos” (monetaris i físics). El mercat impulsa la visió de l'estranger com a invasor, sense tenir en compte que les fronteres són bidireccionals, i que el mateix sector que requereix limitar l'entrada de produccions procedents d'altres països, exporta cada dia els seus productes en sentit contrari; per exemple, moltes produccions procedents del Marroc tenen capital de l'Estat espanyol entre els seus principals accionistes, i l'única raó per a produir allí és la minimització de costos –laborals, ecològics, fiscals…– i la maximització dels beneficis privats.

Al mateix temps, girar entorn del mercat que proposa el capital suposa oblidar-se de la vida; és a dir, no adonar-se i deixar de costat com se sosté la cadena que alimenta el capital. Implica no ser conscient de les mans que recullen el producte –moltes vegades, les persones racionalitzades i en massa ocasions les que ho fan en males condicions o en esclavitud–. No tenim en compte que avui dia existeix una figura en l'agricultura, l'anomenada “ajuda familiar”, que treballa gratis i sense cap dret. Ho tenim totalment normalitzat, encara que és fonamental en el sector alimentari.

Tampoc es té en compte que les produccions més vinculades a la conservació de la terra i que posen la vida en el centre, en la majoria dels casos, no són objecte de la PAC o reben quantitats irrisòries, fent-se invisibles entre els invisibles. A ells ningú els mira, ni tan sols ara, per a ells no hi ha finestres d'oportunitat en aquestes mobilitzacions. De fet, en aquestes mobilitzacions es parla de Polítiques Agràries en lloc de de Polítiques Alimentàries, i els aliments es redueixen a una mercaderia més, sense una mirada que incorpori una visió de drets, sense un dret a una alimentació i una nutrició adequades; o sense una visió de cura, sense entendre que la cadena alimentària forma part del suport de la cura, enfonsant-se en el costat invisible de l'iceberg capitalista. Per a poder parlar de drets i cures, cal basar-se en models de producció respectuosos amb les persones i el planeta.

Treballs invisibles realitzats per dones

A més de la PAC, en les mobilitzacions s'ha parlat molt de la creixent càrrega que la burocràcia suposa per a les persones productores. En aquest punt, podem preguntar-nos: qui s'ocupen cada dia d'aquesta burocràcia? Històricament, les dones dels caserius han hagut de sentir que no eren pageses, “només feien papers”. Ara, la demanda s'ha traslladat al centre, quan la càrrega de treball de la burocràcia s'ha tornat insuportable amb treballs voluntaris i el cost que suposa s'ha tornat visible, però històricament s'ha ignorat als qui han secundat (de nou) en l'espai privat de les cases i sense cap mena de contraprestació ni reconeixement. En un moment en el qual la demanda s'ha convertit en una cosa important, les veus dels qui coneixen bé aquest treball i dels qui el sofreixen a penes han estat protagonistes.

També s'ha denominat local en les mobilitzacions, canals de comercialització pròxims, quilòmetre zero. Tots sabem qui s'ha encarregat de portar el producte al mercat, de recollir i preparar les comandes… sabem el temps que triguen a realitzar la gestió i comercialització, sabem que són molt importants en qualsevol projecte. Una dada: El projecte Duina, un estudi que ha avaluat els costos i temps dels projectes d'horticultura ecològica de Guipúscoa i Bizkaia, ha precisat que la comercialització i gestió/burocràcia suposa una mitjana del 30% del temps en relació a totes les tasques.

Es parla molt d'aconseguir produccions viables, però són estimulants? Cal parlar de viabilitat monetària, però també de si els projectes són estimulants i si totes les obres que els sustenten són espectaculars i es valoren. Parlar d'això suposa parlar de quines tasques es valoren, com són els drets econòmics i no econòmics de les dones baserritarras, la titularitat de la terra, qui ha cotitzat històricament i els impactes que ha generat; qui ha assumit les cures familiars íntegrament, és a dir, les desigualtats que s'han produït dins de l'aclamada “agricultura familiar”; com tot això ha portat a moltes dones a sortir del camp, a fer les seves pròpies motoserres en una direcció determinada, o fins i tot a fer xixines.

Parlar de tot això implica prendre consciència de qui volem deixar la nostra alimentació, el nostre territori, el nostre entorn rural. Perquè la fam de capital no veu més que l'entorn com un recurs per a continuar satisfent-se. Llavors, qui ens alimentarà? Qui ens cuida?, són dues preguntes encadenades, sense les quals no es trobarà resposta transformadora. La producció d'aliments, quan es fa respectant el territori comú, és una funció social i una decisió política. Avui dia, el relleu generacional és una càrrega insostenible i massa pròxima al malson, i perquè sigui un somni viable i real, cal mantenir-lo col·lectivament i obrir noves possibilitats. Posar en valor les tasques que sostenen la vida és una lluita fonamental i l'alimentació ha de ser una aliança amb un consens social bàsic.

 

 

 

 

 

 

El xoc de models més present que mai

Qui prenen les decisions i qui són les cares visibles? Qui es col·loquen en el centre i qui els col·loquen en la perifèria, invisibles? La minoria, la perifèria, les que no es poden veure en les mobilitzacions, són les que interpel·len al model de mercat global. L'anomenada “revolució verda” a mitjan segle XX, el model productiu intensiu ideat i impulsat sota el prisma capitalista, ha portat al sector a endeutar-se i desaparèixer, però torna a vendre els falsos somnis de la “revolució verda i digital”, és l'últim cop. Últimament, les protestes dels tractors que s'oposen als megaprojectes en alguns territoris també repeteixen la mirada individualista ("no en les meves terres") sense analitzar com respondre a les necessitats materials (aliments, energies...) de manera col·lectiva i comunitària. En les mobilitzacions és una minoria invisible la que està portant a la pràctica l'agroecologia, que treballa des de la mirada col·lectiva projectes vinculats al territori, a cura de l'entorn, a una alimentació sana i a la reivindicació de drets... encara que sigui el model menys sostingut des de la política pública. Aquesta minoria continua sent invisible, són marginats, perquè el seu centre està molt allunyat dels circuits del gran capital. El xoc de models és més present que mai.

Mentre això ocorre, el model hegemònic, que gira entorn de la PAC, continua sent visible, el model de grans màquines i de grans mercats. El trending TOPIC, el soroll, el katramil, l'enfrontament beneficien al discurs neoliberal i als de l'extrema dreta. Això ha estat més evident en alguns territoris que en uns altres; no tant, per exemple, en els tres territoris que componen la Comunitat Autònoma Basca. Però més enllà del soroll, cal mirar als interessos més profunds. En el fons veiem que existeix un debat sobre qui té legitimitat per a representar al medi rural. En aquesta finestra d'opcions es troba l'estratègia per a augmentar el volum del tumult, d'una banda per a escoltar la salsa de sigles corresponent i, per un altre, per a no anar més enllà de la demanda de rebaixes fiscals, rebaixes mediambientals, rebaixes burocràtiques... Són pegats a curt termini. Quin impacte real tindrà tot això en les vides de la majoria dels agricultors? Per a què serveixen les rebaixes si el territori i el sistema agroalimentari empitjoren cada dia més?

La transformació que ens portarà a somiar junts el futur difícilment vindrà de les organitzacions i sigles ancorades en el passat. És necessari pensar en el procés clau i centrar-se en els manifestos acordats, entenent les mobilitzacions com un instrument més que una fi, per a aconseguir canvis profunds més enllà del soroll i per a agitar les consciències. A pesar que la PAC i el patró productivista modern han incubat el gen de “que el que pugui se salvi a si mateix”, és necessari sortir de l'individualisme i visibilitzar que el sector primari no és únic ni homogeni, sinó que la realitat és variada, des de l'agroecologia fins als projectes familiars intensificats, i més enllà. Les aliances i estratègies col·lectives no són el camí més fàcil, i encara que són temps d'urgència, la confiança es cou a foc lent. El feminisme ens ha demostrat que més enllà de pensar en la ràbia individual i col·lectiva, la fraternitat és el camí per a somiar i construir propostes més justes i democràtiques. Ens ha demostrat que la formació política amb perspectiva feminista permet crear discursos propis.

Queda patent la necessitat de repensar les mobilitzacions i les negociacions. Per la via de les aliances estratègiques institucionals, és necessari treballar propostes que comportin reivindicacions i influències a llarg termini perquè s'emportin al carrer i a la pràctica. A través del col·lapse i l'hackeo del sistema, amb desobediències quotidianes que violin el poder, és necessari crear noves formes de reproducció social. Que es vegi la centralitat de l'alimentació vinculada a la cura i al territori en les nostres vides; que generin reflexió i debat pràctic en els àmbits polític i social, en línia amb el Manifest per la Sobirania Alimentària de Navarra, que possibiliti la transició agroecològica abordant la producció i el consum de la mà (alimentació agroecològica per a tots! com diu el timó).

Han de ser mobilitzacions que visibilitzin el que ja estem fent; perquè ja estem fent molt, de manera col·lectiva i comunitària, a pesar que els recursos disponibles són escassos. Sí, és necessari somiar col·lectivament i fer un suport positiu i radical en les mobilitzacions a favor d'una proposta agroecològica feminista. Més enllà del soroll, el tumult i la cremada que sorgeix de la ràbia individual, de la ràbia col·lectiva i constructiva, preguntar-nos quin somni volem compartir.