En 1813, el diputat Lloret i Martí va dir: “El pobre pagès i el simple soldat són les dues classes més plenes de dolor i misèria en l'Estat. I realment són ells els que mantenen la monarquia i els luxes dels pocs individus que la integren”, i dona pas als fons benèfics. En 1900, la vida humana va començar a tenir un valor monetari (ja existien precedents a Europa en el segle anterior) i la mortalitat excessiva es considera com el major sobrecost del segle XX, a causa de la reducció dels dies de treball productiu i a la despesa en atencions policials i benèfiques.

La nostra salut pública no és un instrument altruista al servei de la vida, sinó una maquinària per a mantenir eficaçment les forces productives, que és el caràcter que ha marcat la seva existència. Els assoliments aconseguits/concedits són el resultat de la lluita de classes i s'adapta l'Estat de benestar per a anestesiar la lluita de classes.

Tot aquest aparell es manté amb una estructura estricta, vertical i submisa, de manera que quan el capital hagi d'estrènyer el guany el camí sigui el més llis possible. Osakidetza no és una excepció:

Paral·lelament a la implantació de les OSIs (Organització Sanitària Integrada), el focus de control, inversió i poder se situa als hospitals i es resta importància a l'Atenció Primària, base lògica d'una atenció sanitària de qualitat. En les OSIs s'estableix una estructura jeràrquica que part del propi Govern Basc (PNB-PSEE) amb clars interessos privats, com mostren les portes giratòries habituals. Des de la cúpula es nomenen alts càrrecs per a mantenir el control hospitalari. La noblesa està formada pels caps de servei, baula final de la cadena de poder. Aquesta baula veu que té capacitat suficient per a donar places als seus acòlits, acceptar les prebendes dels farmacèutics, estrènyer els treballadors... perquè s'alimenten de l'elit d'un sistema estamental i creuen que són intangibles i imprescindibles. Una dada important: els caps de servei són els pistons del motor de la salut privada.

Tot l'ocorregut a l'Hospital Donostia ha posat de manifest la lluita dels poders interns. Quan les direccions diuen als poders que renuncien a les pancartes i vagues, s'estan cridant forta i clarament: “Pertanyem al vostre grup”. Quan veuen fora de perill la seva quota de poder i de mercat, tornaran al seu treball silenciós, funcional i interessat, que també participa en el procés de privatització. Tenen molt clar quin és el seu lloc en la guerra contra els treballadors, i nosaltres, els treballadors i els pacients?

En la lluita per la salut pública, comunitària, gratuïta, universal i de qualitat, els pacients i el personal (servei de neteja, tècnics, facultatius, infermeres, auxiliars, administratius, zeladors) han de ser el centre de decisió i actuació. Per a aconseguir-ho, cal intervenir en les relacions socials de producció, i és la nostra obligació organitzar-nos per a fer de la salut una eina real de justícia social. I juntament amb la salut, no es poden separar d'aquesta mobilització tots aquells factors que determinen l'educació, l'habitatge, la cura i les condicions materials de vida.

Marta Mascle, mèdic anestesista