Han passat més de set anys des que en 2015 els que vivim a Vitòria sortim al carrer per a reivindicar que som una ciutat protectora. Aquella fotografia del nen sirià Aylan Kurdi ens va commoure.

Durant aquests anys, les imatges de refugiats fugits de Síria, l'Afganistan, Ucraïna i altres països han continuat commovent a nosaltres.

Resposta insuficient

No obstant això, no n'hi ha prou amb emocionar-nos. La resposta institucional de la nostra ciutat a les necessitats d'acolliment d'aquests refugiats ha estat bastant escassa durant aquests anys (sobretot si deixem de costat l'atípic acolliment als ucraïnesos). Perquè:

Vitòria no respon a l'augment de refugiats a la ciutat (catorze persones van sol·licitar asil a Vitòria en 2015, 1.044 en 2022). Des de 2015 no s'han incrementat les places en recursos residencials d'emergència. Per contra, als quals han arribat a les portes del SSM (Servei Municipal d'Urgències Socials) sol·licitant un allotjament, se'ls ha ofert 8€ per a una targeta d'autobús d'una altra ciutat.

Tampoc entenem què significa l'Ajuntament de Vitòria-Gasteiz en referir-se al seu model municipal d'acolliment. Existeix un model d'acolliment municipal? Quants habitatges d'acolliment ha instal·lat l'Ajuntament de Vitòria-Gasteiz per a sol·licitants d'asil durant aquests anys? Quins petits centres han estat habilitats i quantes places té? Demanem xifres concretes perquè donin compte de la política municipal de protecció durant aquests anys.

Més places, model d'acolliment integral i digne

En aquest context d'inactivitat i sense places suficients, Ongi Etorri Refugiats Llaurava vol tornar a recordar la necessitat d'adequar les places d'acolliment a les persones que arriben a la ciutat i sol·liciten suport internacional (refugiats, asil negats, apàtrides, en trànsit).

Aquestes places han de formar part d'un model d'acolliment integral i digne (reivindicació que ens allunyem del buit debat entre els models basc i estatal que estem veient últimament):

Proporcionar a les persones refugiades un lloc segur per a viure (a vegades centres, a vegades habitatges), el suport de professionals de diferents àmbits (psicològic, jurídic, lingüístic, laboral) i la possibilitat de tenir una nova vida en un barri, poble o ciutat.

Articular procediments, normes i lleis que permetin a les persones refugiades desenvolupar la seva vida digna en el lloc, amb autonomia i respectant els seus drets (salut, educació, professió, regularitat administrativa).

Plantejar la intervenció social comunitària tenint en compte les necessitats de la població del barri que s'integra, evitant l'enfrontament entre residents i nouvinguts.

Centre sí, però amb algunes condicions

Dins d'aquest model d'acolliment integral, Àlaba Ongi Etorri, Refugiada, consideraria oportú obrir un centre de persones refugiades a Vitòria-Gasteiz, sempre que s'acompanyi de les següents mesures:

- No sols obrir el centre, sinó com a part d'un conjunt de recursos residencials (albergs, centres petits, pisos) adaptats a les persones refugiades a la ciutat, en funció dels seus perfils i necessitats (recordem que alguns sol·licitants poden necessitar un seguiment professional de 24 hores i que altres persones per a viure en un pis són la millor opció).

- Situar els immobles de titularitat pública actualment desocupats o infrautilitzats (Betoño, Palacio Ezkoriatza, Col·legi Ignacio Aldecoa, Govern Militar) en funció d'un pla general de reutilització per a atendre altres necessitats socials: persones de tercera edat amb dependència severa, persones en situació de trànsit o de carrer, joves…

- Aprovar la seva obertura conjuntament amb un Pla Operatiu Municipal i Pluriennal per a l'orientació i ordenació dels recursos educatius, sanitaris i socials dels residents. En el cas de famílies amb menors d'edat, a quin centre escolar acudiran? Quina ruta d'empadronament s'activarà? Com es gestionaran els procediments administratius relatius a la sol·licitud d'asil? Quina regulació es promourà en el mercat d'habitatge en lloguer per a atendre les necessitats d'habitatge de les persones quan surtin del centre?

- Presentar un programa d'intervenció comunitària en el barri (Arana o barri on se situï) dissenyat per la comunitat i amb finançament pluriennal. Aquest programa tindrà en compte les necessitats dels habitants del barri i evitarà l'enfrontament entre migrants i majors. Tots dos col·lectius tenen necessitats específiques a les quals es pot donar resposta si hi ha voluntat política.

- Coordinació amb les taules de diàleg en les quals participen associacions de veïns, institucions, centres educatius i centres sanitaris una vegada obert el centre.

No discursos alarmistes, sí polítiques per a protegir la vida i el benestar de les persones

Demanem als partits polítics que no confonguin el debat a la recerca de beneficis electorals. Que no utilitzin clixés obsolets o un llenguatge intimidatori (un centre no té per què tenir una filera de barracons amb llits).

Demanem als representants polítics que no facin por als ciutadans amb discursos alarmistes. A Vitòria-Gasteiz existeixen recursos residencials de gran grandària (per exemple, la Residència Universitària del Campus d'Àlaba Tomás Alfaro Fournier compta amb 220 places), però no s'ha generat polèmica. No parlem de macrocentres.

Demanem sinceritat a tots els agents socials a l'hora de parlar de models d'acolliment: el model basc d'acolliment té centres com Oñati (11.500 habitants), amb capacitat per a 80-100 places, que s'ha integrat sense conflictes en la realitat quotidiana del poble.

Aplaudim als barris d'Arana, Judimendi, Saint Lucia i Aranbizkarra per la capacitat d'acolliment mostrat durant tots aquests anys, i els demanem que no els deixin com a barris racistes o xenòfobs. Es tracta d'una població adulta, en edat avançada (40% de la població major de 65 anys), i la seva desconfiança cap a un centre de persones refugiades només té a veure amb la falta d'un centre per a persones majors, que porta anys demandant. Els demanem mesura i reflexió crítica, a més de ser fermes davant els qui volen transmetre por en els barris.

Demanem als agents polítics, sindicals i socials d'Euskal Herria que obrin un marc de debat i de disseny de polítiques per a respondre de manera integral a les persones que arriben a aquest territori a la recerca de seguretat i d'una vida que valgui la pena viure. Només llavors podrem dir que Euskal Herria és realment un poble d'acolliment que implementa polítiques per a protegir la vida i el benestar de les persones, dels pobles i dels béns de la naturalesa, centrant la cura i la vida de tots.

Demanem que es respectin les disposicions del Dret Internacional, especialment el Conveni de Ginebra sobre refugiats, i que s'actualitzin els casos que donen dret a una persona a ser protegida. Així, per a protegir a totes les persones que estan obligades a abandonar els seus països d'origen pel nostre actual model estractivista, predador i eco-company.