Els carrers d'Euskal Herria han tornat a mostrar l'1 de maig el que ja és tradició des de l'arribada d'una suposada “democràcia”. Cada sindicat amb les seves banderes, el seu horari, la seva trajectòria i les seves consignes. Lluny d'aquest model queden aquells Primers de Maig que es feien d'amagat en l'època del franquisme, on apareixíem units.

Aquesta realitat sindical tradicional postfranquista limita, lògicament, la presència de manifestants. Són milers les persones que no estan sindicades i no els interessa un bloc o un altre, una bandera o una altra. La injustícia, la desigualtat, la precarietat, les morts en el treball, la falta de sobirania… volen oposar-se a tot això, perquè són temes que afecten a tots els treballadors. No obstant això, no ho fan perquè davant aquesta situació no volen ni un bloc ni una bandera.

Això significa que l'1 de Maig tots els sindicats i treballadors haurien d'aparèixer units? Al meu entendre, mentre no hi hagi polítiques sindicals unificades davant les situacions d'emergència que viuen els treballadors a les fàbriques i en els centres de treball, seria un frau i una hipocresia manifestar-se aquest dia junts. Els carrers d'Euskal Herria, per enèsima vegada, van tornar a reflectir una realitat sindical trista, de la qual caldria eliminar molt de protagonisme, dogmatisme i burocràcia.