El Govern Basc ha subratllat l'escassa continuïtat de la vaga, especialment en Osakidetza. Una vegada més, ha desoït les interpel·lacions dels crits de milers i milers de persones, el PNB ha continuat fent un discurs banal i justificador a favor de la cura i ha volgut menysprear la vaga. Pel mateix camí han seguit uns altres, dient que en les vagues generals els comerços d'aquí i allà estan tancats i que el món es queda. No, el 30 de novembre no s'ha quedat el món, sinó que s'ha produït un terratrèmol als pobles, ciutats i zones rurals d'Hego Euskal Herria. Les necessitats de vigilància pública comunitària i els canvis immediats han sacsejat els carrers, i els membres del Moviment Feminista han fet pública amb èxit des del matí primerenc el model de vaga proposat després de llargues reflexions i debats.

Per què els ha costat entendre que per a centrar la vigilància i la vida calia fer vaga? Per què han tingut dificultats i reticències que no han tingut en les vagues de dones del 8 de març? La vaga feminista general ha suscitat incomoditats a tot arreu, tant internes com externes. Entre altres coses, perquè el Moviment Feminista ha anat més enllà de les vagues de 2018 i 2019: En les M8 s'han realitzat diverses sol·licituds a favor dels drets de les dones, però en l'A30 s'ha centrat en la sol·licitud de compliment de l'Acord Popular ben consolidat. “Suprimir el règim dels empleats domèstics residents, abandonar la privatització de la custòdia, abandonar la Llei d'Estrangeria, garantir el dret a l'habitatge...”. Són tan factibles com mesures concretes si hi ha voluntat. I és incòmode sentir que posen el focus damunt d'un mateix, que posen nom i cognoms al patriarcat, tant en les institucions com en les llars.

També és incòmode que les feministes reconeguin que la vaga té algunes llacunes que no es cobreixen cridant “no estem tots, falta personal de casa”. Perquè per al Moviment Feminista també ha estat un repte organitzar la vaga, i ha quedat clar que no tots els agents estan d'acord amb l'Acord Popular o amb la manera de socialitzar-lo, perquè no han volgut participar en el procés o perquè s'han sentit fora. No hi ha dubte que el Moviment Feminista ha escoltat crítiques i que, com ja s'ha fet anteriorment, continuarà treballant en llacunes.

Però el 30 de novembre ha estat una fita, i això ha estat gràcies al Moviment Feminista. L'organització ha superat el repte i ens ha ensenyat una nova manera de fer vaga. L'organització de tot el dia ha estat modèlica: en els piquets s'ha mesurat molt bé qui es deté i on s'explica; s'han fet interpel·lacions en llocs estratègics, i han pres la paraula cuidadors racistes i ancians protagonistes de les tasques de cura; en les manifestacions s'ha fet una demostració de força, perquè no tothom es reuneix sota la pluja. Ha estat un dia de molts mesos de treball previ i s'han vist els fruits del treball amb sindicats i agents. No obstant això, l'important ha estat que el 30 de novembre va ser un dia d'organització, de politització i d'integració.

El Moviment Feminista apagada des de Pandèmia torna a les places d'Euskal Herria de forma organitzada i multitudinària. I, més enllà del dia de la vaga, el gran assoliment ha estat el dels pobles: han obert el debat sobre el concepte de la cura, han activat als militants i han tingut la valentia de formar grups mixtos, han provat noves formes sense por d'equivocar-se. Ja no és possible ignorar els altars d'A30, per la qual cosa asseiem incomoditat: “Això no ha fet més que començar”.