El punt central de la proposta d'alliberament de les dones treballadores ha estat històricament la qüestió de la cura com un dels temes principals que caracteritzen la nostra opressió. D'una banda, les males condicions que tenen els treballadors del sector de la vigilància a conseqüència de la falta de reconeixement social del propi treball, per un altre, l'escassa qualitat dels serveis de cura i, finalment, la càrrega de treball que les cures generen en les dones a conseqüència de la divisió sexual del treball.

Per contra, han estat diverses les propostes que s'han realitzat per a abordar el tema, i el debat ha tornat a incidir en la Vaga General Feminista convocada per a l'A30. El Moviment Feminista ha plantejat amb aquesta convocatòria l'objectiu de reorganitzar tot l'àmbit de la vigilància, situant la solució en la interpel·lació i pressió de les institucions públiques, ja que és responsabilitat de les institucions reconèixer i garantir el dret universal a la cura.

El punt de vista d'Itaia ha estat diferent. Des del nostre punt de vista, la problemàtica de les tasques de vigilància es deu a interessos econòmics capitalistes. D'una banda, l'Estat té com a objectiu protegir els beneficis econòmics dels empresaris, per la qual cosa convé que els treballs de vigilància generin el menor cost possible. Per això, és necessari garantir les cures en la família i retallar la inversió pública orientada al sector. D'altra banda, els empresaris estan reforçant el sector del mercat de cures per a obtenir beneficis econòmics a costa de la cura, a través de la privatització del servei i la deterioració de les condicions i qualitat dels serveis dels treballadors.

Situar a les institucions com un instrument de transformació social i creure en una gestió progressista de l'Estat és una quimera. El capitalisme i l'Estat estan en crisi i en els últims anys s'ha posat de manifest que l'única cosa que poden oferir les institucions són les engrunes de pa. Quan parlem de públic, per tant, estem parlant de la gestió de l'Estat o de l'Administració, i això no garanteix en absolut l'alliberament de tots. Pot servir per a mantenir privilegis de sectors concrets, però allunya a les dones que es troben en situacions més vulnerables.

L'única possibilitat per a defensar i garantir els interessos dels treballadors en les institucions és crear una força política independent anés de les institucions. Això pot garantir que prevalguin les institucions del proletariat enfront de les institucions burgeses. Al contrari, la proposta dirigida a aconseguir una posició de força dins de les institucions no té la possibilitat de superar el marc de capital que ens aixafa.

En concret, per a fer front a les condicions de misèria i divisió sexual del treball del sector i del servei de la cura, hauríem de tenir en compte dos aspectes bàsics: el primer, la socialització de les tasques de cura, és a dir, que la cura passa de ser responsabilitat de les dones a ser responsabilitat de tota la societat. Les tasques de cura no poden quedar en l'àmbit privat de la família, l'organització social ha d'ocupar-se d'aquest servei. La segona, la igualtat salarial per a tots. És a dir, una societat sense classes. D'aquesta manera, el reconeixement de l'aportació que tots podem fer a la riquesa social i la igualtat d'oportunitats que d'això es derivi ha de ser la base de la nova societat a construir.

La vaga és un instrument polític d'aportació a aquest procés que serveix per a defensar i lluitar els drets dels treballadors. El mateix dia ha de servir per a assenyalar a les empreses i institucions responsables de la nostra opressió i per a desenvolupar la consciència d'afrontar la situació. Les mobilitzacions del Pacte d'A30 tenen com a objectiu reforçar l'elecció de la construcció del socialisme.

Nadia Pérez i Irene Ruiz, membres de la xarxa Itaia