No és un ambient feminista. En els últims anys s'han produït fortes polèmiques a l'interior del moviment que han aixecat pólvores. Les col·lisions entre diferents corrents tenen moltes arestes; des del problema del trans, passant per l'abolició de la pornografia i la prostitució, fins al caràcter interclassista de la dona subjecte. Tant és que l'enfrontament s'ha qüestionat també la pròpia feminitat i, en conseqüència, la condició de subjecte alliberador del feminisme.

No obstant això, no és la primera vegada que es produeixen divisions en el moviment feminista. Les escumes del feminisme de la segona ona van colpejar primer la costa del País Basc Nord, on van sorgir les primeres associacions feministes d'Euskal Herria, a la frontera dels anys 1960 i 1970. Al Sud, a conseqüència de la dictadura, havíem d'esperar una mica més tard.

En el moviment feminista de l'època existien dos corrents principals: el feminisme radical i el feminisme socialista. Per als radicals, el patriarcat era el sistema polític que possibilitava la situació de dependència. Aquest corrent va concloure que el principal conflicte social era el xoc de gèneres. Les relacions entre dones i homes s'equiparaven a la lluita de classes i creien que els homes eren la classe sexual dominant que dominava a les dones. Una part d'aquest corrent també apostava pel feminisme de la desigualtat, és a dir, buscant l'alliberament de les dones a través del reconeixement dels valors femenins, però sense equiparar-se als homes. Per contra, el feminisme socialista va concloure que l'origen del sistema dominant estava en la relació entre capitalisme i patriarcat. Integraven l'alliberament de les dones en la lluita pel socialisme i, en general, donaven suport al feminisme de la igualtat.

La qüestió més important entre tots dos corrents va girar entorn del model de militància. Els socialistes defensaven una doble militància, perquè, malgrat reconèixer en els partits i en els sindicats una gran quantitat d'actituds masclistes, creien que havien de participar en elles, vinculaven l'alliberament de la Dona a la revolució que tota la classe treballadora ha de fer per a destruir el capitalisme. Els radicals, per contra, eren partidaris de la militància única, és a dir, de la militància en el moviment feminista, perquè parlar que lluitar en sindicats i partits era apostar per interessos masculins.

Aquest debat es va reflectir per primera vegada en Leioa, celebrant-se en l'I País Basc en 1977. Trobades feministes. Els dos corrents es van enfrontar i el debat va ser molt intens. Però la culminació del conflicte va esclatar en les trobades de 1979 a Granada (Espanya), on va haver-hi greus crits i insults. Molts van abandonar la sala i van marxar, entre ells molts feministes d'Hego Euskal Herria.

La divisió dels enfrontaments i les divisions, és clar que el feminisme i l'alliberament de les dones han estat un dels moviments socials més importants de l'Edat Contemporània. La seva lluita ens ha obert el camí cap a una societat millor i més justa. Que ho segueixi!