Fa temps que se'm va fer lliurament d'un fullet: Chansons Basques (Hendaia, 1967). En ell apareixen algunes cançons sobre la pilota, una de les quals crec que mereix un esment especial. No, si es vol, per la importància de la pròpia cançó (que és bastant àgil i sense transcendència, sincerament), però sí perquè és un bon exemple, fins i tot en la seva petita, dels avatars que tenim amb altres estrats de versos que ens apareixen per aquí i per allà.

El canecillo ens apareix en el fullet amb el nom de pilotari zira i des del principi li vaig agafar un aire molt conegut, però em va passar una estona abans que em donés compte del que ocorria amb ell pel meu mal cap, i això va ser en llegir un exemplar de la Segona Compareixença obeta de Garoa de 1930, de Txomin Agirre. A destacar ara, no el text de 1912, sinó el de la Segona Compareixença Obeïda.

Aguirre va aparèixer en Urkiola, en Sant Antoni, un home que venia nous versos. Els versos dels xenpelos, com deia el mateix Aguirre –i no sense ironia, com dic–, eren dels renterianos a l'hora de vendre tots els versos.

"La calor extreta del pilotari de Prantzia:

Amalau espanyols

Prantzesa mateo aaa.

Bon partit

ha estat un obstacle aaa.

A quatre

Ziran asi.

D'Altzu

Irabasi"

En primer lloc, evidentment, aquestes són bastant rares, tant per les seves dimensions com per les seves raons. Però, sobretot, la qüestió és que ni un ni l'altre són realment els de Xenpelar.

La segona (“Lau lautara…”) va ser publicada per Ramón Artola (1831-1906) en la revista Euskal-Erria de Donostia en 1888. La muralla de Sant Sebastià ens ha arribat d'aquell partidazo que s'ha jugat a llarg termini, a trossos i una miqueta desfigurat. I d'això també tenim el pilotari Zu, que he dit més amunt, encara que tot sigui de petachos i pegats. D'aquí agafava, per tant, aire molt conegut… I a mi em va sorprendre (gairebé indignada), de sobte em semblava tan evident com no em vaig adonar de com havia passat molt de temps.

José Zapirain Txaplillo, que va jugar aquell partit juntament amb Artola, va explicar anys després quins i com va ser aquell partit, i com Artola havia votat els bertsos (“Luzian... moch!”, Euskal-Erria, 1911). Els perdedors estaven fent un partit de calamitat, fins que els guanyadors, amb burla, preguntaven si estaven en el tramvia. I al final, com si el desastre fos arrodonit per complet, van haver de caure Artola, trencar el braç i portar-lo al famós Petrikillo. Segons sembla, Artola va cantar versos en la llitera.

El primer vers, per part seva , és obra d'Alkain Udarregi i, segons una nota manuscrita del jesuïta Francisco Apalategi (1867-1948), va ser l'últim partit disputat en la galleda de Sant Sebastià. Quatre en el rebot, encapçalant els partits Bautista Eizagirre per un Txikito d'Azpeitia i Mathieu Borotra per l'Oblit.

El repte es va concretar en tres partits, igual que en l'art es feien grans desafiaments: partides quitora-cabres (partie-revanche-le tout), dues a Sant Sebastià i un altre a Irun. L'azpeitiarra va guanyar els dos de Sant Sebastià i el d'Irun. Si la nota de la prestatgeria és correcta, el que s'esmenta en els versos seria el segon (i l'últim) dels dos partits disputats a Sant Sebastià. Si l'azpeitiarra estava decadent (o era d'edat, més ben dit), i Mathieu venia cada vegada més alt amb el sirimol, la major part de l'advocada de la nova cistella de fleix, si creiem en el pare del Cambrer, Jean Elizalde Ganix. En l'Exposició Universal de París de 1867, el kaiser Napoleó III i el kaiser Gillermo de Prússia es van veure sense armes en l'última ocasió, Mathieu podria ser el resultat dels partits de pilota disputats (Julian Marshall, The Annals of Tennis, 1878). Cal no oblidar que és de 1886 quan Etxeberri de Sara va escriure per a Hugo Schuchardt Lekay i Briket, però que aquest solás té també un valor historiogràfic innegable, ja que va escriure amb la pilota de 1860 als Saratarras i aquí tenim a Mathieu, líder de tots.

Sense continuar ascendint, no obstant això, i tornant al nostre terreny, el partit d'Irun de jugui també va provocar el seu cant, en aquell any presentat a l'Exèrcit de les Cobles d'Antoine d’Abbadie, i a la pàtria més a gust que a la pilota.

El nostre compte no acaba per tant, no obstant això…

Jean Etchepare va publicar en la revista Gure Herria en 1922 un extens resum de Garoa, i va citar els versos de la manera següent: “Hi ha un munt de plomes, com diu la pullita, d'un senperio, sobre pilotaris francesos”.

De fet, i per això subratllava més amunt l'edició de 1930 de Garoa, Agirre no va escriure originalment "Xenpelar", sinó "Senpelar". La segona compareixença obeïda va modificar el Senpelar d'Aguirre de 1912 i Xenpelar de tots els temps. Etchepare en 1922, evidentment, només podia llegir a Senpelar, i sembla ser que el cop d'ull li va donar un senperar més famós en lloc d'aquell desconegut Senpelar.

Nous versos de Xenpelar. I qui és la madria d'Oyen, Xenpelar ho sap.

I tot alhora. Qui dona més?